Fotografies contra l’abús infantil

Una de les moltes virtuts que té l’art és la seva capacitat terapèutica, pot ajudar la gent amb problemes a expressar-se i així superar els traumes. En aquesta línia té un valor extraordinari l’exposició que pot veure’s fins al 28 de maig a la Casa Elizalde, Material sensible. Consisteix en un projecte fotogràfic de les fundacions Photographic Social Vision i Vicki Bernadet, que han reunit vuit persones que han sigut víctimes d’abusos sexuals en la seva infància i han decidit sortir a la llum per visibilitzar aquesta realitat silenciada i sensibilitzar la societat sobre aquest tema, que pateixen un de cada cinc infants. Per a això han creat diverses imatges que els permeten revisar el passat, reconstruir el seu propi relat i reparar la seva identitat. Obres poderoses, sinceres, valentes i de denúncia perquè evitem mirar a una altra banda. Escoltem el que han de dir-nos.

Els tatuatges i la dissociació

Karyna Pozzatti reconeix que va començar aquest viatge «sense mapes ni garanties, vaig recórrer el meu cos, la meva vida. Tot el que vull és poder recordar algun dia sense que faci mal». I el mostra mitjançant nou fotos en blanc i negre de braços, cames o una esquena amb tatuatges, cada uns dels quals simbolitza una superació personal. Els missatges que emeten són «Brave brothers», «I’m stranger» o el més poètic «Edelweiss», una papallona o imatges florals. Les frases que envolten aquest grup d’imatges són molt explícites, com la cita de Richard Bach: «El vincle que t’uneix a la teva autèntica família no només és de sang, sinó també de respecte» o lemes de recolzament com «del sofriment han sortit les ànimes més fortes; els caràcters més sòlids estan plens de cicatrius» o «si alguna vegada sents por, ¡salta!, pot ser que caiguis, pot ser que volis». I una confessió: «Només jo puc pagar el preu d’haver viscut en silenci».

Esther González Ruiz admet que, gràcies a aquest projecte, ha alliberat moltes pors, ha après a mirar-se i a valorar-se més. Ho exemplifica a Dissociació mitjançant parts d’una casa a les fosques per la qual apareix una llum bé siguin finestres o el reflex d’un mirall o les onades. Al text que les acompanya explica: el «meu cervell va decidir protegir-me per sobreviure, l’ànima em va sortir del cos; tot funcionava de forma automàtica fins que l’asfíxia es va apoderar de mi i vaig explotar», i acaba preguntant-se: «¿Com respiren els altres?»

L’amistat i el desenfocament

Luis Barona García ha descobert que la felicitat pot estar en instants tan petits però tan intensos com una fotografia. Les seves són positives, majoritàriament ambientades a la natura: arbres, boscos nevats, les roques al mar o unes petjades en un camí, així com un petit quadro amb dues mans enllaçant-se, «l’amistat reflectida a les mans de dos amics», com a símbol d’agraïment.

N/N són les sigles rere les quals s’amaga algú anònim que també ha volgut oferir el seu testimoni, i adverteix que ha intentat establir «un diàleg en la intimitat» i assegura que només ho ha fet per la necessitat d’expressar-se «sense voler ser exemple de res ni de ningú». Seu és un muntatge de 15 imatges desenfocades que juguen amb les llums i algunes semblen crits desesperats. Al text que les acompanya parla d’«acceptar el camí de confusió i violència, trencar amb el silenci trobant paraules per confessar-me» i acabar per «inventar límits, jugar i habitar sense por aquest cos, el meu cos».

Els brodats i el mateix cos

Priscila Barbosa explica com l’horror provoca el Des(brodar)ment de les emocions i, per fer-ho, exhibeix en una vitrina diversos estris de costura: agulles, fill, tisores, una nina, o com aquests teixits es combinen amb els troncs o les branques. Es pregunta: «¿Quins fils han teixit la meva història?» Unes memòries que, una vegada brodades, s’han convertit en història, i que mostren tot allò que no ha pogut expressar. A dalt, una dona despullada d’esquena mirant per la finestra i, en primer pla, una nina de drap i diversos brodats.

Per Camila exposar ha sigut una teràpia que li ha suposat: «Atrevir-,e a mostrar-me tal com soc després d’amagar-me (de mi mateixa) durant tant temps». Són deu fotos de parts del cos: els ulls, la boca (tapada i destapada), les mans, els braços, la seva silueta o un autoretrat davant un mirall. Al seu costat assegura que «les nostres ganes de viure pesen més que els anys de silenci i d’autoboicot, de mirar cap a una altra banda», i acaba assegurant: «La millor manera de venjar-me i sortir-me amb la meva és ser jo, estimar-me a mi mateixa i integrar tot aquest aprenentatge».

Solidaritat i autoafirmació

Paola Vanegas explica que transita «per la tristesa per deixar enrere la culpa i trobar-me a mi mateixa. Curar-me, respirar i tornar a viure, aquesta vegada plenament». Per a això ha fet vuit fotografies en blanc i negre amb títols com ‘Indefensió apresa’, ‘Insomni’, ‘Silenci’, ‘Dolor’ o ‘La brutícia’, representades per un vas amb cigarrets apagats, la silueta d’una mà, una dona pensativa o uns ulls terroritzats. Assegura que ha passat per moments molt durs, però que sent que «ja va sent hora de somriure» i acaba apel·lant a la solidaritat: «Si li passa a algú pròxim, ajuda’l. No deixis que arribi a adult com hi he arribat jo».

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Finalment, Abel Parra revela que aquesta experiència li ha servit per «ordenar i integrar la meva pròpia història, prendre distància i, gairebé literalment, veure el que m’ha passat». El seu treball consisteix en una vintena de fotografies petites en color en què hi ha des de paisatges bonics fins a molta foscor, i escriu una carta al seu jo de petit en què li diu que no s’ha de sentir culpable i l’adverteix que l’abús «comença com un joc, però no ho és», per acabar amb gestos d’autoafirmació: «Ets un valent per dir “prou” sense importar el temps que hagis necessitat per dir-ho. I creu-me, seràs lliure. Tu ens faràs lliures».

I, a més...

Paral·lelament s’han organitzat actes complementaris, com una xerrada amb les organitzadores del projecte (dimarts 11, 19 hores) o l’obra teatral Serà el nostre secret, dirigida per Daniela Feixas i interpretada per Marta Montiel, Elies Barberà i Èric Serrano (20 i 21 de maig, 19 hores), que parla dels abusos sexuals contra els menors a partir de les experiències de persones que n’han viscut i que inclou un col·loqui posterior amb experts. Una exposició amb imatges i frases commovedores perquè coneguem de primera mà el que senten i pateixen les víctimes d’aquests abusos infantils, amb unes vivències que els han convertit en un material i unes persones extremadament sensibles, a qui hauríem de prestar més atenció.