Últims dies per viure el ‘somni americà’

CaixaForum mostra l’evolució de l’art gràfic des dels anys 60

El somni americà és una expressió que s’ha utilitzat per vendre aquesta idea utòpica que els Estats Units són una terra d’oportunitats on tot és possible. El temps ha demostrat que és poc més que un eslògan publicitari, però també ha sigut el terme utilitzat per CaixaForum per presentar una exposició procedent del British Museum entorn de l’evolució de l’art nord-americà des dels anys 60, amb Andy Warhol com a principal representant: El somni americà, del pop a l’actualitat. Aquesta mostra podrà veure’s fins al 13 de juny, per la qual cosa són els últims dies per descobrir-la.

El pop art i l’art gràfic

Està dividida en 11 apartats i s’inicia amb el pop art, on ens expliquen com artistes de la talla de Warhol, Litchtenstein o Rosenquist pretenien trencar amb l’establert, mirar amb ironia els Estats Units des de Nova York i destrossar els límits entre l’art culte i el comercial. Com a exemple pot veure’s una vitrina amb quatre còmics, els famosos retrats de Marilyn Monroe i Liz Taylor creats per Warhol o les seves serigrafies de la cadira elèctrica.

A Tres gegants de l’art gràfic ens presenten l’obra de Johns, Rauschenberg i Dine, experimentadors de l’art gràfic, que van treballar amb tallers d’impressió amb què van poder fer realitat les seves ambicioses obres. Del primer s’exhibeixen les seves iròniques visions de la bandera i el mapa dels EUA manipulats; del segon, el Jardí celeste de la sèrie Lluna en pedra, amb motius espacials i del tercer, el seu autoretrat i els seus populars barnussos.

Els tallers i Califòrnia

Precisament aquest és el tema del tercer espai, centrats en com aquests tallers es van convertir en laboratoris d’experimentació i col·laboració. I podem comprovar-ho veient-ne un en moviment en el centre, mitjançant vídeos. Allà també es troben altres obres d’aquests últims autors com l’Accident de Rauschenberg, litografia a partir d’una pedra trencada, o el seu esquelet, el Voice de Johns o la Llimona negra de Donald Sultan.

Made in California, l’experiència de la costa Oest se centra en l’activitat a Los Angeles, personificada per Ed Ruscha, amb una estètica més relaxada en un món hedonista entre piscines, taronges, tanques publicitàries i automòbils. Destaquen les seves gasolineres, els gravats en blanc i negre amb missatges reflectits com Pay attention, de Bruce Nauman, les piruletes, les pomes i la màquina de xiclets de Wayne Thiebaud.

Tres estils contraposats

El següent espai està dedicat a l’abstracció en les dècades dels 60 i 70 i s’ocupa de l’obra de Willem de Kooning, amb la seva insòlita Minnie Mouse (només podem intuir-la per les seves sabatetes), les formes geomètriques de Frank Stella o Ellsworth Kelly, les litografies de Motherwell o Guston o les acolorides Pinzellades de Lichtenstein, potser l’obra més coneguda d’aquest grup.

Amb els 70 arriben el minimalisme i el conceptualisme. El primer intentava reduir el color, la forma i la textura a la seva essència; mentre que el segon valorava més l’obra que la seva execució. Aquí trobarem les línies i rectangles de Sol Lewitt o de Donald Judd, amb el blanc i negre com a predominants o litografies de quadrats blaus.

El realisme i la figura

L’hiperrealisme, com a resposta a aquests últims moviments s’ocupa, bàsicament de retrats i paisatges, amb imatges molt detallades i abstractes. Els primers, obra de Chuck Close amb el músic Philip Glass com a model; dels segons, els paisatges urbans sense persones de Richard Estes centrats en bars, oficines o botigues, els llums de Manhattan o el Yankee Stadium de nit.

En la reafirmació de la figura sense vocació realista destaquen els retrats femenins de Pearlstein i el petó o l’home a l’aigua de Bosman. Philip Guston va crear imatges caricaturesques de figures encaputxades, extremitats desmembrades, botes clavetejades i altres formes figuratives. Paral·lelament, Richard Diebenkorn recupera gèneres clàssics com la figura humana, la naturalesa morta i el paisatge.

Les lluites del poble

L’art també admet dissidència davant la política i trobarem la bandera nord-americana en blanc i negre de Copley amb la paraula ‘Think (Pensa)’ com a protesta per la guerra del Vietnam, l’alfabet atòmic de Chris Burden, els burlescos retrats de Johnson i Mao maquillats com a drags queen per Jim Dine, els warholians de Mao o Nixon en recolzament del seu rival, McGovern, o el crits desesperat d’Eric Avery que denunciava la negligència de l’administració Reagan en l’època de la sida.

Notícies relacionades

El poble segueix en diverses lluites com el feminisme, que desafia les estructures masculines reivindicant la seva sexualitat, els drets reproductius o els seus drets a la llar o al món artístic. Caputxeta Vermella i la seva àvia posen sobre el llop, l’alegria de Venus, la versió femenina de Sant Sebastià travessada per les fletxes, però, sobretot, l’emblemàtic cartell de Guerrilla Girls en el qual denunciaven que, al Museu Metropolità de Nova York només hi havia un 5 per cent d’obres de dones mentre que elles protagonitzaven el 85 per cent dels nus. Paral·lelament, els afroamericans també protesten per la seva situació per mitjà d’Emma Amos o Willie Cole, que expliquen la història silenciada de l’esclavitud.

Una amarga conclusió

L’últim apartat és Signes dels temps, que destaca la capacitat dels artistes made in USA per adaptar-se als esdeveniments històrics, com l’11-S o la crisi financera i explica com el somni americà s’ha anat esvaint, l’idealisme ha desaparegut. Els missatges de Mel Bochner («No hi ha res millor que això», «L’he tingut fins aquí») que marquen el final d’una època o els disturbis racials mostrats per Kara Walker. Un complet repàs pels últims anys d’història de l’art que demostren com el tan publicitat somni americà ha acabat convertint-se en malson.