La gran festa de les bandes tribut

Després d’un estiu tan trist com el passat ara el que tots tenim ganes és de recuperar els antics hàbits de sortir, disfrutar de l’aire lliure i passar una estona agradable. Els amants de la bona música tenen des d’avui una cita cada dijous a partir de les 20.15 hores al Poble Espanyol amb la celebració, adaptada a les circumstàncies, del Mahou Rock & Grill, el festival de bandes tribut més gran. En funció de les necessitats del recinte, que prepara moltes sorpreses en forma d’activitats per a aquests mesos, tindrà lloc indistintament a la zona de pícnic o a la plaça Major. A la barra se serviran diverses especialitats de la marca cervesera, mentre que una food truck oferirà carns a la brasa i salsitxes. Cal advertir que aquestes zones estaran separades, ja que en la de concerts (on la gent estarà asseguda), per ara, no s’hi pot menjar, però s’adaptaran a la normativa de cada moment. Prou de preàmbuls i preparem-nos per fer un air guitar.

Festa ‘hippy’ i els Rollings

A la sessió d’avui cal acudir-hi disfressat com tot un hippy, amb els pantalons de campana, la camisa extremada, l’armilleta, la cinta per als cabells, les flors i la perruca de cabells llargs (perquè la majoria d’assistents ja no en tenen), així com el penjoll de «¡Fes l’amor i no la guerra!», perquè ens proposen una espècie de petit Woodstock amb una reunió insòlita de dues de les millors bandes de l’època, representades per dos conjunts barcelonins que també van vestits com els originals. La Kozmic Band rendeix homenatge a Janis Joplin amb Cry baby o Move over, que sembla reencarnar-se en la cantant Violant Guañabens. Rock i blues d’alt voltatge amb l’actitud enèrgica i visceral dels 60. El millor complement és l’actuació de The Other Doors, que segueixen els passos del grup de Jim Morrison i, com no podria ser de cap més manera, interpreten Roadhouse blues, Light my fire, Break on through o The end. Un repàs complet pels temes més emblemàtics del grup amb un potent directe i màxima fidelitat als originals. Curiosament, tant Morrison com Joplin formen part del tristament cèlebre club dels 27, artistes que van desaparèixer prematurament a aquesta edat.

Dijous vinent, dia 17, és l’únic que tan sols actua un grup, per això s’iniciarà a les 21 hores. Es tracta dels populars Smoking Stones, que ja fa més de 25 anys que imiten els Rollings. Sergio Ortiz clava la veu de Mike Jagger i es mou com ell amb els seus companys d’entremaliadures. En el seu repertori recreen els seus grans èxits, com Angie, Wild horses o Dead Flowers, així com alguna raresa. El periodista musical Jordi Tardà va defensar sempre que eren els millors emuladors del grup, així que confiem en la seva paraula de Stone per disfrutar d’un gran concert.

Rock dur i més melòdic

L’1 de juliol ens posarem una mica més durs per escoltar dos grups que homenatgen, respectivament, AC/DC i Motorhead. Els primers estaran representats per The Bon Scott Band, un espectacle amb dos cantants que ens recordaran Bon Scott i Brian Johnson. José Castello (Tite), Jordi Vázquez i la seva colla intenten recrear la seva estètica i les seves cançons i oferir un xou espectacular contagiant la seva vitalitat. També són uns veterans, amb més de 20 anys de carrera, que interpreten igualment temes propis i van editar un disc amb versions de rockers espanyols amb la col·laboració dels artistes originals. Els Motörhits asseguren que el seu no és un tribut qualsevol, ja que fa diversos anys que perfeccionen el seu espectacle perquè sigui el més fidel possible al grup de Lemmy Kilmister. Imiten el so cru d’aquesta banda tant estèticament com musicalment, i en són uns autèntics clons, amb Xavi Lleixà al capdavant tocant el baix i fent les veus per reviure el seu líder. Els acompanya una escenografia que imita les columnes d’amplificadors, una immensa bateria i ens faran sentir que són els veritables. Al repertori figuren els seus millors clàssics: temes contundents com Killed by death o Damage case, el trepidant Overkill o els imprescindibles Stay clean, Ace of spades, Bomber o Rock out.

U2 i Bryan Adams seran els següents homenatjats (8 de juliol), un dijous una mica més melòdic. Bono i la seva gent estaran representats pel grup de Gavà, Please I Love U2, un grup ja veterà que proposa un homenatge respectuós i fidel a l’original molt interessant. Els seus membres es caracteritzen com U2, responent cada un d’ells al seu respectiu paper. Així, el vocalista Miki Fargas és Bono, i aconsegueix emular el seu registre vocal i les seves postures i sol portar la característica jaqueta de cuir negra, barret de cowboy i ulleres de sol. Els seus recitals estan pensats d’una manera estratègica i, quan veuen que l’atenció baixa, tenen els seus trucs per remuntar. Els quatre grans temes que utilitzen per canviar el rumb són Sunday bloody Sunday, Where the streets have no name, una de les favorites del públic, With or without you (un altre ‘hit’) i I still haven’t found what I’m looking for. I, sí, el músic canadenc també té qui l’imita, The Adams Family. És una formació de trio amb David Portero fent de cantant i baixista, Dani Ortín, a la bateria i cors, i Josep Ayguadé, a les guitarres i cors. Repassant els seus grans èxits com Summer of’69, Run to you, It’s only love, Can’t stop this thing we started i les seves indispensables balades clàssiques, Everything I do, Please forgive me, All for love, i reserven sorpreses per als més fanàtics com This time o Kids wanna rock, sempre respectant al màxim el seu estil.

Heavy internacional i nacional

Tornem al rock més potent el 15 de juliol, que arrencarà a ritme de Metallica amb els Seek’em All, grup format per Miquel Roura (guitarra rítmica i veu), Xavi Garriga (guitarra solista), Edu Seoane (sota) i Marc Prim (bateria), quatre músics bojos per la banda de James Hetfield. Ofereixen un directe molt potent, fidel a la imatge, el so i l’essència del grup, amb un repertori que s’ocupa, sobretot, dels seus primers treballs, però que també repassa els seus discos més recents. Hi sonaran Sad bad true, The struggle within, Seek & destroy, Creeping death i, si ens portem bé, fins i tot ens dedicaran la seva balada més memorable, Nothing else matters. Per la seva banda, els Attitude for Destruction pretenen redefinir el concepte de ‘tribut’ i no volen ser un clon dels Guns N’Roses, sinó crear tota una experiència per als fans del grup. Ofereixen una interpretació crua i directa basada en el so i l’actitud d’aquesta banda durant la seva època daurada, del 1986 al 1993, i el seu repertori inclou des dels seus grans èxits als temes que només recorden els fans més fidels. 

Però el heavy nacional també té el seu espai i ho demostrarà el 23 de juliol començant amb Papel Secante, un quintet amb músics de diferents estils i de diverses formacions del Tarragonès que ret homenatge a Extremoduro. Sonen com ells però cada músic hi aporta el seu toc personal. Repassen Decidi, Amor castúo, Deltoya, Papel secante o Jesucristo, entre d’altres. Els seguirà l’homenatge a un mític grup navarrès, Barricada, a càrrec dels Barrena. Aquesta formació va néixer el 2008, per això ja tenen àmplia experiència i intenten transmetre les principals qualitats que ells van sentir quan els escoltaven: força, potència i ànima rockera. Cinc músics potents que reprodueixen Písale, La silla eléctrica, Oveja negra, Animal caliente, Bahía de Pasaia o En blanco y negro. Segur que aquesta nit les nostres vides s’ompliran de colors. Però això no és The end, que dirien els Doors, ja que la festa no acaba aquí, perquè seguirà en les pròximes setmanes amb concerts inspirats en Nirvana, Pearl Jam, Fito&Fitipaldis, Los Secretos, Kiss, ZZ Top, The Police, Red Hot Chili Peppers, David Bowie i Queen, que repassarem en un futur article. Rock’n roll is King!

 

 

 

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca