Quan les octavilles desafiaven el franquisme

Durant gairebé 40 anys, la dictadura franquista va governar amb mà fèrria el país castigant amb repressió els dissidents. Però els resistents no es van conformar amb obeir i van utilitzar les poques armes que tenien a les seves mans per exercir l’oposició. Fruit d’aquesta situació es van publicar centenars de diaris, revistes i butlletins clandestins, així com octavilles que lluitaven contra el règim. Aquesta història silenciosa va anar creixent fins a arribar a la seva plenitud als anys 60 i 70 amb el recolzament dels moviments socials, obrers i estudiantils que van contribuir a soscavar els fonaments del feixisme. Aquests dies, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCH), reuneix una col·lecció formada per més de 70 documents originals en l’exposició Quan plovien octavetes: Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista, comissariada per Manel Risques, que es mantindrà en el centre fins al 29 de gener.

La mostra es pot veure en una sala a la planta inferior al costat del pati (sobre la font de l’entrada s’ha col·locat una autèntica pluja d’octavilles) i, ja a l’entrada es desplega un mural panoràmic de fotos històriques que la contextualitzen. Al costat es troben set vitrines, cadascuna destinada a un tema en concret i, majoritàriament, amb una línia temporal que mostra la respectiva cronologia. En el primer apartat també penja del sostre una petita instal·lació amb pamflets que serveix d’il·lustració a l’exposició.

El naixement de la col·lecció

Els dos primers espais estan dedicats a la formació d’aquesta col·lecció recopilada per l’AHCB a partir de donacions privades, de partits, d’entitats i organitzacions diverses publicades tant a l’interior com a l’exili. Entre aquestes es troben portades i octavilles del sindicat UGT de Catalunya amb missatges per als treballadors del ram tèxtil i fabril o de la publicació Treball cridant a la lluita de les dones de Barcelona i Catalunya contra els falangistes. Hi ha exemplars de l’any 1976 d’El Socialista, anunciant el XXVII congrés del partit o de La Humanitat, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Solidaritat Obrera o La Batalla, del Partit Obrer d’Unificació Marxista.

En la part posterior es fa referència a la transformació de la premsa als anys 70 i s’explica que algunes d’aquestes publicacions es van mantenir i d’altres van canviar de nom, com Endavant, del Moviment Socialista de Catalunya, que es va convertir en Marxa. També es destaca que, en aquella dècada i l’anterior, les noves capçaleres vinculades a organitzacions van millorar els seus sistemes de producció i distribució i van aconseguir arribar cada vegada a un nombre major de lectors. Els seus temes eren les convocatòries de vaga, la denúncia dels abusos de l’estat o la seva defensa de l’aperturisme.

La producció i les octavilles

El següent racó es destina a la producció i repressió de la lletra clandestina. I és que les organitzacions antifranquistes necessitaven preservar el seu aparell de propaganda i la policia les localitzava tenia unes conseqüències duríssimes. Veiem llistes de represaliats escrites a màquina, les petites multicopistes on s’imprimien, les lleis del BOE o els consells als militants per si eren detinguts. De fons, podem escoltar un àudio on cinc represaliats comparteixen els seus testimonis.

Les octavilles, des de la postguerra fins a principis dels 60, formen el següent apartat. S’hi mostren un document de 1946 del Front Nacional de Catalunya en l’aniversari de l’afusellament de Companys, una crida de la CNT denunciant la gana, el dolor i la mort causats pel feixisme, però en aquesta cronologia s’adverteix com la mobilització va en augment amb la vaga de tramvies del 52, les protestes estudiantils i ciutadanes del 56, la manifestació de clàxons el 60 o la del silenci a Montserrat el 64. Alguna cosa estava canviant.

L’agitació per sectors

Les següents vitrines s’ocupen de l’agitació en diversos sectors des de mitjans dels 60 fins al 1976. La primera es mou en l’àmbit polític entre pamflets de 1967, la denúncia de la repressió en el 73, el clamor per la «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» o el «no a la pena de mort», així com la solidaritat amb Euskadi. Ja durant la transició sorgeix l’oposició a la successió joancarlista (en una vinyeta de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya on es mira en un mirall i el seu reflex és el de Franco) i es responsabilitza Manuel Fraga dels abusos de les forces de seguretat.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Els obrers i els universitaris també van jugar un paper rellevant i podem comprovar com els primers es manifestaven o els seus pamflets per organitzar assemblees, aturades i vagues. Els estudiants denunciaven els catedràtics com venuts a l’estat capitalista, demanaven l’abolició de la selectivitat i de la llei d’educació i reclamaven que la policia sortís de la universitat mentre denunciaven la repressió contra els estudiants o els assassinats i organitzaven les seves pròpies protestes.

La societat, protagonista

L’altre sector que també va tenir una gran importància va ser la mateixa societat i és que van adquirir protagonisme els grups catòlics, les associacions de veïns, els col·lectius feministes, objectors de consciència, antimilitaristes, comitès de solidaritat o camperols. El dossier elaborat per la religiosa PaxChristi sobre les tortures, la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970, la protesta veïnal contra la dictadura dels ajuntaments, la solidaritat amb els pobles llatinoamericans o el sahrauí, així com la crida a l’abstenció femenina en el referèndum del 75 perquè, entenien, que anava contra l’alliberament de la dona. Fragments impresos d’una resistència secreta i anònima que formen part de la nostra història i que ens convé recordar per evitar que es repeteixi.