Torna el musical juvenil ‘Barcelona 24H’

La tardor passada es va estrenar al Teatre Gaudí, sense fer gaire soroll, un modest musical juvenil que ràpidament es va convertir en un èxit inesperat i va provocar que molta gent d’aquesta edat s’acostés a descobrir un gènere que no coneixien gaire. El seu títol era Barcelona 24H, escrit per Pau Barbarà i dirigit per Dídac Flores (Grease, Lo tuyo y lo mío) i Marc Flynn (El despertar de la primavera, Anastasia) i coautors de la recent La vida en pedazos. La seva repercussió va arribar fins a tal punt que, fa uns dies van estrenar la seva versió castellana, Madrid 24H. Ara, l’Aquitània Teatre recupera la versió original catalana amb intenció d’eternitzar-se novament a la cartellera teatral.

És un musical fresc, ideal per als joves que veuran reflectides en ell algunes de les problemàtiques que els preocupen: la falta o l’excés de feina, les dificultats per trobar una vivenda o per iniciar i mantenir una relació. Tot això personificat en quatre personatges molt diferents entre ells que representen quatre prototips diferents que coincideixen a la ciutat. A l’escenari hi ha dos rectangles de fusta amb rodes que serviran per convertir-se en diferents mobles com un llit o una taula i, al fons, tota mena de productes com cerveses, aigües, aperitius o dolços perquè part de l’acció transcorre en un paki. Amagat entre ells també es troba el piano que acompanyarà l’acció musicalment.

Quatre personatges que arriben tard

La cançó inicial ja demostra que porten una vida frenètica. Tots ells tenen pressa bé sigui perquè els espera una reunió o perquè arriben tard al cine. Corren per l’escenari mentre es projecten unes imatges seves pels carrers de la ciutat (Tard). L’escena següent transcorre a l’esmentat establiment d’alimentació on el pianista (Dídac Flores / Andreu Roqueta / Mikel Herzog) també es converteix en un cinquè personatge, l’empleat de la botiga, amb respostes tan lacòniques com divertides.

El primer que coneixem és l’Àlex (Àlex Sanz), un jove somniador amant del cine i de les comèdies romàntiques que somia ser com Hugh Grant i enamorar-se com ho fan a les pel·lícules, el personatge més agraït. És conscient que Barcelona no és Nova York (fent divertides comparacions entre llocs de les dues ciutats) i conclou que la vida és més avorrida que la ficció. La següent en aparèixer és la Júlia (Mireia Òrrit), una estudiant que vol sortir de festa però discuteix amb el seu pare i decideix independitzar-se per la qual cosa busca pis (atenció a l’original cançó Pis lluminós, que arrenca amb una successió d’anuncis) però no és tan senzill com suposa. També està intentant aconseguir una feina, però només ha aconseguit que li ofereixin un lloc com a dependenta de la FNAC i s’hi ha negat. És una mica pija i assegura que no fa cara de vendre tablets. 

Un executiu estressat i una fotògrafa

Per ofegar les penes baixa al paki per comprar-se un Kinder Bueno, però allà ensopega amb el Mario (Jaume Casals fa torns amb Carles Pulido), un jove executiu amb vestit i corbata que acaba de ser ascendit i treballa sense parar. Completa el grup la Carla (Anna Piqué), una fotògrafa que retrata gent anònima per la ciutat i que ens explica la seva passió per les imatges que defineix com a instants i records que no tornaran (Clic). Poc després veurem el Mario en el seu lloc de treball. Està estressat, necessita un cafè i els altres actors s’uneixen per mostrar la pressió a què està sotmès mentre executen una simpàtica coreografia sobre unes cadires d’oficina.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

La Carla i l’Àlex coincideixen a la sortida de la Sala Apolo i ell interpreta un tema sobre el Paral·lel que també és un homenatge als musicals. Entre tots dos amb el pas de les hores sorgeix l’atracció i tots podem mirar cap enrere i recordar els dubtes, la timidesa i els nervis de la primera trobada (Una nit / Més que una nit). És un dels moments més íntims del muntatge, sembla que algú estigui reproduint una situació que molts hem viscut i t’ho estiguin mostrant en primera persona.

Cançons originals sobre experiències quotidianes

Durant la resta de l’espectacle escoltarem cançons sobre la incomoditat de les tasques domèstiques, una conversa per WhatsApp, d’entusiasme i il·lusió per l’inici d’una relació, de tristesa pels records del passat o sobre els sacrificis personals que s’han de fer per tenir una bona feina. Totes relaten experiències quotidianes, anhels i pors com les que podem haver viscut qualssevol de nosaltres i les decisions que hem hagut de prendre. Per això aconsegueixen una identificació ràpida amb el públic, sobre tot el més jove que tingui més recents aquests problemes o els estigui vivint. Aquest collage d’històries pròximes fa que t’encaterinis amb els personatges, que desitgis saber més de les seves vides i com els anirà en el futur. La prova que l’obra funciona... més enllà de 24 hores.