Cançons per a un amor impossible

Tot i que als mil·lennistes els pugui semblar mentida, fa uns anys, durant el franquisme, l’homosexualitat no només estava prohibida, sinó que era perseguida i condemnada. Aquesta situació va provocar moltes històries dramàtiques que ara per fi es poden conèixer. Una va ser la que va inspirar el col·lectiu La Cicatriu, format per dones molt joves (la més gran té 25 anys), a crear un commovedor musical, Una llum tímida, que combina amb total naturalitat (com al carrer) el català amb el castellà i que, després d’haver-se representat amb èxit (i molta emoció) en diverses localitats catalanes, per fi es pot veure regularment al Teatre Condal en quatre funcions especials que comencen avui. I és imprescindible acudir a la cita.

Un altre dels seus al·licients consisteix en el debut en aquest gènere de la prestigiosa directora brasilera Marilia Samper (L’alegria). Les cançons, amb unes lletres plenes de sensibilitat, han sigut compostes per Andrea Puig Doria i Àfrica Alonso (Rent), també protagonista junt amb Júlia Jové (Fun home) i la música és interpretada en directe per un violoncel (Laura Masferrer) i una guitarra (Andrea Puig Doria). Pot semblar poc acompanyament, però el cert és que omplen l’escenari com si hi hagués tota una orquestra i la partitura conté petites joies que ens enamoraran.

De la complicitat a l’amor

Totes les històries comencen amb una llum tímida. L’acció arrenca el 1959 en una aula buida d’una escola de Barcelona, entre pupitres, un penjador i una pissarra, les dues instrumentistes al fons, que seran sempre presents, i un llit que s’utilitzarà més endavant. En aquest entorn es produeix el retrobament entre dues joves mestres després de les vacances i, de sobte, descobreixen que tenen moltes coses en comú. Atenció al continu paral·lelisme entre el que viuran i elSomni d’una nit d’estiu shakespearià.

Es parlen en castellà i es tracten de vostè, una cosa que avui resultaria bastant estranya. Aquells eren altres temps en què això era lògic. La Isabel és liberal, alegre, esbojarrada i valenta, es rebel·la contra les imposicions del règim dictatorial, mentre que la Carmen és reservada, conformista, temorosa i no vol saber res de la política. L’atracció que sent la primera s’aboca en la descriptiva Ciutat pintada, l’expressió de l’amor en la seva més pura essència.

Els dubtes i el dramatisme

Quan la Isabel intenta acostar-se més íntimament a la Carmen (Si tu hi ets), ella queda desconcertada, dubta constantment, té por i creu que això no està bé. Més enllà dels seus diàlegs ens anem adonant que les cançons serveixen per explicar el que els personatges es callen. Durant la seva primera relació interpreten la romàntica Pesigolles, que expressa com ens hem sentit tots alguna vegada. Però després d’elles hi ha l’amenaça de la mare de la Carmen, que sospita una cosa estranya i trenca el clímax amb les seves trucades. El dramatisme s’instal·larà en les seves vides, però reconeixeran els seus veritables sentiments amb el delicat duo A l’oïda, que sona com un lament, seguida per la dolorosa L’ombra.

Després d’un breu intermedi musical ens trobem un any després. Totes les històries ens recorden que el nostre passat existeix. Andrea s’apropia ara de la guitarra elèctrica i la utilitza com una arma per portar-nos a un món aterridor (Deliri), entre veus en off, en el qual la fantasia és l’últim refugi. Els anys van passant i la situació es tornarà cada vegada més angoixant i tensa (Soledad sonora), però no tot són racons foscos, perquè, en els moments més amargs queda espai per a l’optimisme, l’alegria i la complicitat (Jo seré feliç també).

Una història per recordar

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

1974: aquesta obra està inspirada en una història real (desgraciadament). El desenllaç, que demostra que l’amor incondicional està per sobre de qualsevol sacrifici, resulta altament emotiu (impossible contenir les llàgrimes en l’esquinçadora Dónde te has perdido). Una d’aquestes escasses ocasions en què et venen ganes d’aixecar-te de la butaca (si l’emoció t’ho permet), aplaudir i cridar «¡bravo!» fins que et facin fora. Un pom de meravelloses cançons al servei de dues actrius que es deixen la pell i l’ànima en els seus personatges i dos intèrprets musicals que són molt més que un acompanyament. Ens trobem davant un dels millors musicals de petit format dels últims anys. El seu amor no era un pecat, perdre’s aquesta preciosa i tímida perla per descobrir, sí que ho és.