¿Què podeu fer avui, 9 d’octubre, a Barcelona?

El 1975, l’escriptora mallorquina Carme Riera va escriure un dels seus relats curts més famosos, Te deix, amor, la mar com a penyora, una història d’amor amb final sorpresa, ja que el que els lectors suposaven una relació heterosexual era, en realitat, una relació entre dues dones. La companyia Les Fugitives acaba d’estrenar una adaptació teatral d’aquest conte, tendra i delicada, que pot veure’s a la sala Àtic 22 del Tantarantana només fins al 24 d’octubre. Una petita joia d’imprescindible visionament i una de les millors propostes de la present temporada.

El terra de l’escenari està cobert de sorra i també hi ha escampades algunes closques i molts llibres. A l’esquerra, una cadira i una taula amb una màquina d’escriure i a la dreta, una butaca. En el fons hi ha un bagul i, al seu costat, es troba la cantant i pianista Clara Gorrias que ens introdueix musicalment a l’obra mentre es projecta una imatge i, com si fos una pel·lícula, els crèdits inicials.

Una atracció inesperada

La narradora és l’Aina, una dona embarassada (Gina Clotet) que ens explica la relació que la va marcar quan tan sols tenia 15 anys (Judith Corona) amb una professora, María (Rafaela Rivas), que es va fixar en ella pel seu incipient talent. Entre totes dues naixerà una atracció derivada de la seva mútua passió per la literatura i la seva gran sensibilitat com demostra la bonica escena de la posta de sol. La primera part és romàntica, elegant i lluminosa per després derivar cap al drama.

La jove Aina, innocent i curiosa, descobreix al costat de la seva mestra, un món nou, ple de colors i se sent lliure. Tots la tracten com una nena i ella és l’única que li parla com una persona de la seva edat. Per la seva banda, la María veu en aquesta nena el talent que ella mai va creure tenir, la puresa i l’espontaneïtat que ha perdut. Davant elles, una societat restrictiva i fosca (recordem que estem en els 70) que no admet els que s’aparten de les normes establertes.

Els recursos i la música

El desdoblament en dos del personatge permet que l’Aina adulta li confessi a la María el que no podia dir-li llavors i viceversa, un recurs molt intel·ligent per revelar, anys més tard, els secrets que cal callar en el present pel bé de l’altra persona. Rivas, en un registre molt diferent als seus papers còmics en el Versus Glòries (Separacions, Angle mort), somriu amb els ulls en la primera meitat per endurir la mirada en la segona mentre que Corona sap treure’s la seva edat de sobre per encarnar una nena ingènua i ansiosa per créixer. En tercer lloc, Clotet aporta sobrietat al principi que es va convertint en sentiment i emoció.

Capítol a part mereix la interpretació de Gorrias tant als teclats com cantant, fins i tot a cappella, o creant l’ambientació sonora. Escoltant-la ens fa l’efecte que, mentre veiem l’obra, som en una cala mallorquina i una brisa marina ens acaricia el rostre i l’ànima gràcies als sons que ens transmet. Les seves cançons, dolces i amargues, són molt més que un complement o un contrapunt, són un element poètic indispensable.

Les creadores i el viatge de l’espectador

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Les directores són Laia Pujol i Maria Ten, que proposen una posada en escena imaginativa en la qual les actrius es mouen amb naturalitat per l’espai buscant el racó més íntim alhora que la proximitat amb l’espectador. Ten firma també la dramatúrgia juntament amb l’actriu Judith Corona, les tres creadores de la companyia Les Fugitives, que pretenen plantejar espectacles reflexius i feministes i celebren el seu cinquè aniversari amb aquesta estrena i La dona que va cridar tant que és va buidar a la Sala Fènix, actualment també a la cartellera.

De l’amor al dolor, de la realitat a la ficció. Un trànsit que els espectadors fan alhora que els personatges entenent-los, identificant-s’hi, estimant-los. Quan els llums s’apaguen es produeix el silenci, entre el respecte i la sensació d’haver viscut alguna cosa més que un espectacle teatral. Surts de la sala flotant, com en un núvol, dos pams per sobre del terra. És el producte d’un esforç conjunt on es nota que han cuidat fins al més mínim detall per portar el públic per una muntanya russa de sensacions. Tan sols pot veure’s durant aquestes setmanes i és un d’aquests muntatges que mereixerien eternitzar-se a la cartellera per com et deixa de tocat. La funció ha finalitzat però ens ha deixat un regal, una peça, el record d’una preciosa història que s’ha quedat gravada per sempre al nostre cor.