¿Què podeu fer avui, 22 d’octubre, a Barcelona?

Un dels cicles cinematogràfics més interessants que poden veure’s a la nostra ciutat és el Pantalla Barcelona, que programa un grup de pel·lícules recents produïdes o rodades aquí. Són títols de gran qualitat i es projecten gratuïtament en els diferents centres cívics (amb reserva prèvia imprescindible). Aquesta setena edició es prolongarà fins al 22 de febrer de l’any vinent i, fins aleshores, podrà veure’s una dotzena de pel·lícules que aniran passant per les diferents seus. En aquesta ocasió participen hi Can Basté, Pati Llimona, Can Clariana Cultural, Casa Groga, Ateneu Fort Pienc, Zona Nord, Vil·la Florida, la Sedeta, Cotxeres de Sants, la Sagrera, Josep Maria Trias i Peitx i Auditori Sant Martí. Silenci, que s’apaguen els llums i comença la sessió.

Les noies i les seves famílies

Per exemple, avui podrà veure’s a la Casa Groga (19.00 h) Les Perseides, d’Alberto Dexeus i Ànnia Gabarró. És un relat juvenil centrat en una adolescent que passa un estiu en un poble d’Aragó que va ser camp de batalla durant la Guerra Civil. Els seus pares s’estan divorciant i està una mica desorientada, per la qual cosa es refugiarà en les llegendes de postguerra de la localitat que li faran confondre la realitat amb la ficció. Altres films també aborden drames familiars com La hija de un ladrón, protagonitzada per Greta Fernández i el seu pare, Eduard. Interpreta una noia que intenta tirar endavant treballant com a netejadora a l’extraradi de Barcelona i cuidant en solitari el seu nadó. Manté una tensa relació amb el seu pare, un expresidiari amb qui té molt mal rotllo, i vol obtenir la custòdia del seu germà petit perquè visqui amb ella. La cinta constitueix un petit homenatge a les dones humils treballadores representades per la protagonista. És molt realista i no fa concessions. 

També trobarem la pel·lícula que va arrasar en els premis (Goya, Feroz, Forqué, Gaudí) la temporada passada, Las niñas. L’acció transcorre en els anys 90 que són vistos des de la perspectiva d’una nena que estudia en una escola religiosa de Saragossa i comparteix experiències amb les seves companyes. De vegades s’ha de quedar sola a casa perquè és òrfena de pare i la seva mare ha d’anar a treballar. Però també té molts dubtes sobre la seva família que la seva progenitora no li ha aclarit. La pel·lícula repassa l’època a través d’una sèrie de detalls que els que van viure aquella època segur que recordaran. Un altre treball que va rebre múltiples guardons va ser l’experimental My mexican bretzel, de Nuria Giménez Lorang. La realitzadora, a partir d’unes antigues filmacions casolanes dels anys 40 als 60, imagina sense necessitat de diàlegs, la vida de la dona d’un ric industrial i la seva història d’amor. En honor a la veritat cal reconèixer que va resultar hipnòtica per a uns i soporífera per a d’altres.

Compromeses amb la societat

Algunes de les pel·lícules coincideixen a tenir una voluntat conscienciadora, de treure a la llum diversos problemes socials. Una d’aquestes és Adú, un necessari drama sobre el polèmic tema de l’emigració protagonitzat per Luis Tosar i Anna Castillo. Explica tres històries que tenen una certa relació. La primera se centra en un parell de nens camerunesos que acaben de quedar-se orfes i són perseguits per uns caçadors furtius, per la qual cosa fugen del seu país amb la intenció de viatjar a Espanya i iniciar una nova vida. Paral·lelament, un home que ha muntat una ONG per defensar els elefants es reuneix amb la seva problemàtica filla i uns guàrdies civils a Melilla intenten sortir innocents d’un judici per una mort a les tanques. El hoyot és una original cinta de ciència-ficció a l’estil de Cube que va guanyar a Sitges i que també és una enginyosa metàfora sobre les classes socials. Un home es desperta tancat amb un tipus estrany en el nivell 48 d’un misteriós edifici. Allà hi ha un forat entre pisos en el qual baixa cada dia el menjar però té una particularitat. La plataforma del banquet surt completa del pis superior però cada vegada que baixa una planta els que són allà mengen el que poden durant uns minuts i descendeix a la següent, que s’alimenten de les sobres de l’anterior. Una cruel distòpia.

La dona il·legal, de Ramon Tèrmens, se centra en un advocat que es desviu per ajudar els seus clients, majoritàriament, emigrants amb problemes. Tot es complica quan una col·lega li passa el cas d’una jove kosovar que serà deportada i que, poc després, apareix morta en un Centre d’Immigració d’Estrangers (CIE). Es nega a acceptar la versió oficial que ha sigut un suïcidi i entra en contacte amb una prostituta, amiga de la morta, que la portarà a descobrir assumptes bruts. És un drama que mira de cara el problema de l’emigració amagat sota una història d’intriga. Però també és un homenatge a totes aquestes persones que lluiten per ajudar els altres i denunciar els abusos del poder. La xilena Una mujer fantástica, Oscar a la millor pel·lícula estrangera, retrata una jove cantant que se n’ha anat a viure amb el seu amant, un home gran amb qui es porta uns quants anys, i veu com tot canvia quan la seva parella és víctima d’un aneurisma. La família d’ell la deixarà de banda i intentarà amagar la seva relació. És un drama que parla de la discriminació sexual i de la intransigència i la hipocresia social, que advoca per la llibertat sexual de l’individu i critica els prejudicis de la gent.

Documentals variats

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Els documentals ocupen un espai rellevant amb exemples com L’escriptor d’un país sense llibreries, centrat en l’obra de Juan Tomás Ávila Laurel, un artista de Guinea Equatorial que denuncia contínuament la política del president Obiang i escriu també uns textos poètics que han fet la volta al món. No és un tipus amable, mai somriu, sembla estar eternament enfadat a causa de la tristesa interior que amaga. La pel·lícula combina seqüències amb dibuixos animats i fragments de les seves obres mentre ofereix imatges esperpèntiques del règim del seu país. El cuarto reino, el reino de los plásticos tracta la decepció del somni americà des del punt de vista d’una gent que viu acollida en un centre de reciclatge als afores de Nova York. Intenten mantenir l’esperança, però cada vegada els resulta més difícil a causa de les dificultats per tirar endavant.

Niños somos todos té com a protagonista al ‘cantaor’ El Niño de Elche. El film repassa el seu viatge per Llatinoamèrica a la recerca de la seva música, el seu so i l’experimentació que bolcarà en la seva pròxima creació artística. Una manera d’escapar-se d’una societat dominada per l’ortodòxia i els estereotips. Finalment, Sense sostre, està a cavall de la realitat i la ficció i segueix el dia a dia d’un sensesostre perdut a la ciutat en un viatge enlloc. La cinta mostra la duresa de la seva vida quotidiana i la seva relació amb altres persones que es troben en una situació similar. Gairebé un reportatge, aspre i trist. Una perspectiva diferent de Barcelona que, com els altres llargmetratges, podrà veure’s aquests mesos a les pantalles dels centres cívics.