¿Què podeu fer avui, 22 de novembre, a Barcelona?

¿Què tenen a veure els famosos nans, aquelles divertides figures de cartró pedra que apareixen a les festes populars, amb la rumba catalana? Aparentment res, però si acudim aquests dies al Centre Cultural Albareda, descobrirem que tots dos són elements tradicionals del barri del Poble-sec, un districte on tant les cercaviles com la música són dues de les seves principals característiques. Tant els uns com els altres comparteixen espai a la sala d’exposicions amb les seves respectives mostres: Els nans del Poble-sec (fins al 3 de desembre) i La rumba catalana, gitana i catalana (només fins aquest dissabte).

Els nans de Barcelona

Per començar repassem les cinc figures que s’hi exposen, que pesen entre 10 i 12 quilos i que componen la majoria dels nans de Barcelona (els altres tres són Trenca i Dís de motius gaudinians, que estan reparant-se, i l’Avi del Barça, que rarament surt de casa). Tots tenen una espècie d’espiell al front perquè la persona que el porta a sobre pugui orientar-se. El primer en què ens fixem és Manolito (David G. Llorca, 2002), homenatge a un activista del Raval que porta l’etiqueta de la samarreta fora com solia fer aquest veí. El seu disseny de ratlles fa que més d’un el confongui amb Picasso.

Al seu costat hi ha Palmira (Jordi Grau, 2017), que representa una modista, i és que els nans del Poble-sec intenten retre homenatge a oficis humils com aquest, que va ser molt popular al barri, ja que era una de les professions indispensables per als artistes del Paral·lel. La seva part posterior inclou tres xemeneies, el símbol del barri. Jordi Grau, tres anys abans, va ser també el creador d’un altre personatge del districte, Aquilino, un escura-xemeneies que exemplifica tots aquells emigrants que van deixar la seva terra per instal·lar-se a la nostra ciutat, d’aquí el nom castellà. Porta a la mà el seu instrument de treball i el seu barret ens fa recordar un Abraham Lincoln imberbe. Com no podia ser de cap altra manera, també per darrere estan representades les xemeneies.

El quart exemple té molta història. Es tracta del Cucut, original de Domènec Umbert, del 1986, l’únic construït amb guix. És el més conegut i el seu origen prové d’una popular revista satírica de principis del segle XX, i fins i tot té el seu propi ball. Per acabar coneixem el general Lagarto de la Barceloneta (Xavier Jansana, 2011), un militar napoleònic que sol sortir al carrer el dia de Sant Miquel per disparar amb el canó caramels i confeti. Finalment aconseguim una primícia, la pròxima figura que s’incorporarà al grup, que serà una fustera que veurà la llum a principis del 2022.

La història de la rumba catalana

Abandonem les festes populars per deixar-nos portar per la música a través de nou plafons que resumeixen la història de la rumba a Barcelona. Tots porten per títol una estrofa o el títol d’algun dels èxits d’aquest estil musical. La rumba de Barcelona la porto jo és la presentació, on expliquen el treball de l’Associació Carabutsí, que recopila material sobre la cultura gitana a la ciutat i autora d’aquesta exposició. La rumba neix al carrer, filla de Cuba i un gitanet n’explica els orígens, els èxits discogràfics i les seves primeres estrelles, com Peret. El toc rítmic d’El ventilador és analitzat a fons i és considerat com el cor de la rumba.

Soc gitana catalana repassa els barris en què va néixer aquest estil i les aportacions que va afegir respecte a l’original, mentre que Jesucristo tiene poder estudia la influència de l’Església evangèlica en aquesta comunitat. El meu pare, el mig amic està centrat en Peret, màxim representant d’aquest gènere. Recorda la seva joventut, les seves lletres i la seva cançó El mig amic, un sentit homenatge al seu pare.

Del franquisme a l’actualitat

Recuerda cómo nos conocimos retrata l’època negra del franquisme, quan es van utilitzar els mitjans de comunicació per atraure turistes amb l’oferta de sol, platja i flamenc, els anys de Manolo Escobar o el Príncipe Gitano. Canta y se feliz destaca la seva època de màxim apogeu, amb l’èxit internacional de Borriquito,Borriquito que la va portar al festival d’Eurovisió i l’aparició de figures com Los Amaya o, en Madrid, Los Chichos, Los Chunguitos o Las Grecas, que la combinaven amb tocs rockers. Amigos para siempre entra al segle XXI i lamenta les dificultats dels hereus d’aquests artistes per aconseguir difusió i on encara han de trobar el seu lloc. Nans i rumbers, dos exemples de la fusió de cultures en una ciutat marcada pel mestissatge.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca