¿Què podeu fer avui, 30 de gener, a Barcelona?

El Monopoli és un popular joc de taula a què gairebé tots hem jugat, tot i que potser sense reparar gaire en el seu pervers missatge: comprar propietats per poder edificar i cobrar un lloguer a qui passa per allà fins a aconseguir arruïnar-lo. Aquesta és l’autèntica finalitat de la partida, que un s’enriqueixi a costa d’empobrir el contrari, una cruel lectura de l’economia d’ahir i, encara més, la d’avui. Aquest és el punt de partida de Monopoli, una comèdia tan divertida com amarga escrita per Mar Monegal (Ramon) i codirectora amb Josep Galindo (La maternitat d’Elna, Alícia ja no viu aquí) que pot veure’s a la Sala Atrium fins al 10 de febrer després de prorrogar dates a causa de l’èxit.

L’escenari representa el menjador d’un pis en què hi ha dos tamborets i una taula. Al fons, un arc amb dues entrades sobre el qual s’aniran projectant imatges que acompanyaran la situació que estan representant, un original i econòmic recurs per anar canviant de decorat o ambientació quan fa falta. Un micròfon servirà per remarcar determinats conceptes.

Una parella de trenta anys sense casa

Quan entrem se senten en ‘off’ els noms de parades de metro mentre sona el refilet dels ocells i els actors estan despreocupats a escena. Es dirigeixen més al públic del que parlen entre ells, sobretot a l’inici, per explicar-nos qui són i com han arribat a aquesta situació. Es tracta del Pol (Eduard Buch) i la Montse (Sara Espígul), una parella de trenta anys que ens expliquen, en tercera persona, com es van conèixer, es van enamorar i se’n van anar a viure junts al carrer Llibertat. Després d’aquest pròleg, com si fos una pel·lícula, apareixen els crèdits.

Tots dos resulten simpàtics, et cauen bé des del primer moment, i són molt pròxims, et miren als ulls com volent que reaccionis a les seves paraules. Viuen en un cinquè pis sense ascensor ni gas, per tant, han d’utilitzar el butà. La propietària és una àvia amb qui tenen molt bona relació mentre ells van reformant l’espai. Però tot canvia quan reben una notificació que s’ha posat malalta i les seves filles els insten a abandonar la vivenda i mudar-se.

¿I ara, què?

És llavors quan, com qualsevol altra parella, s’enfronten a l’extrema dificultat de trobar un altre lloc on viure amb els lloguers i les hipoteques disparats i que exigeixen unes condicions econòmiques inassumibles per a ells (i per a la majoria de la gent). La trama també serveix per criticar l’elevat preu de la llum, els abusos bancaris o la maleïda obsolescència dels electrodomèstics. Real com la vida mateixa, resulta tremendament senzill identificar-se amb els personatges.

Però el moment clau és l’enfrontament entre ells en una partida de Monopoly, en què es juguen el que més els agrada. Ell vol conservar les pel·lícules de DVD i la bateria i hi renunciarà si perd. Però si n’és el vencedor, ella, una compradora compulsiva via Amazon, estarà un any sense comprar absolutament res. La tensió anirà pujant entre ells a mesura que avança el joc fins a convertir-se en una autèntica guerra.

El capitalisme i un epíleg maquiavèl·lic

El text és summament enginyós i intel·ligent, per algun motiu va obtenir el premi al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, una metàfora del despietat capitalisme que no atén excuses. Com en les instruccions del joc, aquestes són les regles i absolutament ningú pot saltar-se-les. Es parla del cas insòlit de la república de Weimar, de la necessitat d’una sanitat pública o de la fantasia d’aconseguir un gran premi a la loteria. Al final qui dels dos guanya passa a ser irrellevant, davant el capitalisme salvatge tots perdem.

Durant tota la funció va sonant intermitentment el tema ‘Ain’t got no / I got life’ de l’òpera rock Hair en diferents versions. Quan pensem que l’obra s’ha acabat encara hi ha un maquiavèl·lic epíleg addicional a tall de conclusió per si a algú no li havia quedat clara la insensatesa del sistema que sembla una obra de Kafka. També s’aprofita per projectar el vídeo de Nina Simone, amb la lletra subtitulada, interpretant l’esmentat tema per acabar d’assentar la tesi.

Tots a la presó... del joc

Al final, el públic aplaudeix d’allò més. Es nota que és un aplaudiment molt sincer, dels de veritat, sense postureig, com volent agrair el que ens han explicat i, sobretot, el to desenfadat i irònic fet servir. Una denúncia de la societat actual que demostra per què existeix l’art, per posar les coses al seu lloc. La pròxima vegada que juguem al Monopoli, segur que no ho veurem igual que abans.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca