¿Què podeu fer avui, 12 de febrer, a Barcelona?

Aquests primers dies de l’any se succeeixen les gales de premis que reten homenatge als millors treballs culturals de l’any. És habitual veure els artistes vestits de gala amb joies caríssimes i pentinats sofisticats, un món de luxe i glamur a l’abast de molt pocs. Però l’autèntica realitat és molt diferent. Tant la roba com les joies són cedides per empreses de moda i el maquillatge i la perruqueria formen part també del lot. La immensa majoria d’aquests directors, actors i tècnics malviuen com poden esperant el pròxim encàrrec i sense la seguretat de poder seguir endavant.

Potser per això, malgrat la falsa seguretat que mostren, són tan vulnerables, tan fràgils. En aquest món implacable en què els números són els únics que manen algú pot saber si és bo en la seva feina depenent de les xifres. Però en el cas dels artistes no és així. Pots vendre moltes entrades, però tampoc significa que el que estiguis fent tingui qualitat. En l’art tot és subjectiu i ningú té la veritat absoluta. Aquests dubtes, aquestes limitacions, aquest no saber on anar, to això ho expressa plenament l’actriu i clown Diana Pla en el seu nou muntatge, Miss Cosas y Yo, amb la col·laboració en la dramatúrgia de Ferran Vilajosana, que pot veure’s a La Badabadoc fins al pròxim 28 de febrer.

L’escenari i la família

L’escenari està ocupat per una taula sobre la qual hi ha una ràdio, un llibre i un quadern il·luminats per un llum de sostre; al centre, un altre llum ara dret, amb diversos braços i, a la dreta, un tamboret i una tauleta amb dues copes i una ampolla. Una gran alfombra ocupa el terra de part de l’escenari. Diana apareix vestida amb un xandall amb caputxa i, abans de posar en marxa el que ens ha preparat, ens explica múltiples detalls de la seva vida.

Se la nota una mica acomplexada per ser l’única de la família que no s’ha fet un nom. Els seus pares són Quimet Pla, cofundador de Comediants, i Núria Solina, de la companyia de carrer Picatrons, mentre que el seu germà és el popular Oriol Pla, actor de teatre, cine i televisió amb títols com Merlí o Incerta glòria. Però ella, ¿quin bagatge arrossega? Ens parla dels seus fracassats intents per triomfar en diferents camps i la seva posada en escena d’un solo de ballet que no va sortir com esperava.

La seva sinceritat i l’espectacle

Així anem descobrint la seva espontaneïtat, la seva proximitat, la seva simpatia i, sobretot, la seva sinceritat. Destaca també per la seva elasticitat, el seu domini de la mímica i la gestualitat. Se la nota desorientada, dolguda i explica les seves experiències amb una mica de tristesa, el bullying que va patir i el desconcert que la porten a preguntar-se qui és en realitat i a anar a un terapeuta, argentí, per descomptat. No obstant està disposada a mostrar-nos la seva creació, un espectacle mut, assegura, tot i que pràcticament no ha callat en aquests primers 20 minuts.

Es canvia de roba i apareix amb un abric negre, vestida a l’antiga, amb un test i plorant tot i que sense arribar als nivells de Charlie Rivel. Una versió en francès del tema Història d’un amor li serveix per executar un estrany playback en què el disc es ratlla (i això que el que reprodueix la cançó és un casset). Els seus intents per intentar quadrar-lo resulten impossibles. Juga a dirigir una orquestra amb l’antena de la ràdio i ironitza dient que fa teatre contemporani.

Desdoblant-se i fracassant

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Arriba el moment del desdoblament, en què qüestiona el seu propi treball per mitjà d’altres personatges, utilitza el llum de peu a tall de penjador per utilitzar el clàssic recurs de fingir que el braç dipositat a la màniga és d’una altra persona. Es perd, no sap què ha de fer, com ha de continuar... Li fem costat, ¿quantes vegades hem intentat fer una cosa que creiem que és genial però no ho aconseguim? Vol fer gràcia, com li han recomanat, però els seus gags es queden a mig camí...

Cal valorar la capacitat de Diana Pla per treure fora tot el que porta dins i crear un surrealista caos a la sala similar al seu propi. Ella ja és conscient que tornarà a estavellar-se, que fracassarà, però no deixa d’intentar-ho. Combina moments poètics amb moviments extravagants, però el que es manté és la seva confessió, el seu intent d’explicar-nos com és el seu propi jo, tot i que les seves coses puguin ser més amargues del que esperàvem.