¿Què fer avui, 19 de març, a Barcelona?

Àngel Guimerà va ser un dels dramaturgs catalans més importants de la història, però la seva obra té ja més d’un segle i es nota. Però la major part dels seus missatges es mantenen intactes i són tan vigents ara com llavors. Per això, molts artistes tornen a visitar els seus textos i els vesteixen amb un toc molt més contemporani. Això és el que ha fet la gent de La Barni Teatre amb el seu clàssic La filla del mar, que l’ha convertit en un original espectacle multidisciplinari amb cançons i balls amb aroma mediterrània i que es pot veure al Teatre Condal fins a l’1 de maig.

L’escenari i el text

L’escenari l’ocupen tres grans estructures de fusta que es poden canviar de lloc per representar els diversos racons del poble on transcorre l’acció. Un altre dels elements més destacats és que els músics no són al fossat, com és habitual en els musicals, sinó que formen part del repartiment i participen en l’acció com si fossin actors. Fins i tot el piano s’integra perfectament en el decorat perquè també està recobert de fusta. Tots els detalls compten.

El text, adaptat per Jaume Viñas, segueix majoritàriament els passos de l’original, tot i que s’han alterat algunes expressions que avui dia podrien resultar una mica arcaiques per donar-li un to més modern i adaptat als temps. Les cançons resulten hipnòtiques i delicades i la música incidental de Marc Sambola aconsegueix crear l’atmosfera ideal perquè els personatges es moguin i el públic s’endinsi en aquesta localitat costanera a punt d’esclatar.

Cançons i presentació

El tema inicial, Tard o d’hora ho sabrem, serveix per fer una introducció sobre el poble i els seus habitants. En especial, Pere Màrtir (Toni Viñals), un jove ben plantat i una mica cregut que ha seduït pràcticament totes les veïnes (a més d’un li recorda el Gastón de La bella i la bèstia) però que ara sembla que ha trobat l’estabilitat amb la Mariona (Mariona Castillo), tot i que la seva relació s’ha de mantenir en secret perquè ella no perdi l’esperada herència familiar.

L’aparició de l’Àgata (Clara Solé) ho canvia tot: és una noia misteriosa que va ser acollida pels habitants fa anys i és molt diferent a ells. Una mica salvatge, assilvestrada, rebel, espontània i amb un pentinat una mica punk per posar-la al dia; que es refugia en les canyes. És la filla del mar i se’ns presenta amb Respirar sota el mar, un tema amb aroma de salnitre. La Caterina (Gràcia Fernández) va ser una de les víctimes romàntiques del Pere i ho expressa amb T’ajudaré.

El pla i els dos últims actes

Viuen en un poble gairebé maleït en el qual semba que es mantenen tancats per uns llaços invisibles dels quals només el Pere s’ha pogut escapar, però sempre torna. El duo Ningú s’ho creurà revela el pla de la Mariona, que pretén que el noi fingeixi enamorar-se de l’Àgata per desviar l’atenció del seu oncle (Xavi Casan) i poder aconseguir l’herència. El primer acte també inclou una animada festa i acaba deixant incògnites sobre el futur.

Sorprenentment, el segon gairebé no té cançons més enllà d’una popular i les instrumentals per centrar-se en les paraules i anar veient com puja la tensió. Hi contribueix un element habitual en l’obra de Guimerà, les tafaneries indiscretes dels veïns que, en alguns moments, provoquen el somriure de l’espectador, però que també seran les causants del drama. En el tercer descobrirem la conclusió d’aquests enganys amorosos esquitxats amb cançons noves i fragments de les anteriors.

Els actors i el missatge

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

En l’apartat actoral destaca la poderosa presència de Clara Solé, que, després de molts anys passejant-se per musicals de petit format i papers secundaris, pot demostrar el seu talent amb una protagonista d’altura, un personatge que commou per la seva fragilitat malgrat la seva aparent fortalesa. Mariona Castillo també apareix amb un rol molt diferent del que ha demostrat en altres obres. Viñas és molt creïble com a presumptuós i egoista seductor, mentre que Xavi Casan aporta sobrietat i experiència al grup.

És un muntatge que pretén acostar un títol clau del teatre català als nous espectadors, que parla d’un tema tan actual com la discriminació a qui és diferent de la resta, a qui se separa del ramat però, en el fons, no deixa de ser la por del desconegut. La seva aposta estètica és molt atractiva fins que desemboca en una escena final plena de poesia i imaginació. No és estrany veure cares d’emoció entre el públic al final; de ben segur que els actors entreveuen alguna llàgrima per sobre de les mascaretes… I és que, potser, el que tots desitjaríem és sentir-nos tan lliures i amos del nostre propi destí, ser filles del mar.