¿Què podeu fer avui, 16 d’abril, a Barcelona

El cine independent nord-americà dona moltes més sorpreses que els blockbusters comercials que acaparen les pantalles mundials. Per descobrir-los segurament cal acudir a sales més petites i afanyar-se perquè duren menys a la cartellera. Però això no vol dir que tinguin menys qualitat i interès. És el cas de la recent Mass, un dolorós drama que suposa el debut en la direcció i el guió de l’actor Fran Kranz, vist en films com La cabana del bosc o La torre oscura, que ha firmat una opera prima que sembla una adaptació teatral i tracta un tema de feridora actualitat.

El repartiment està integrat per quatre grans actors potser menys reconeguts del que haurien de ser. Jason Isaacs (Jay) està especialitzat en papers de malvat en títols com El patriota, però aquí mostra el seu costat més vulnerable. La seva dona és interpretada per Martha Plimpton (Gail), actriu a la qual havíem perdut la pista però que va tenir certa fama als 80 com una de les joves de moda a La costa de Los Mosquitos o Un lloc enlloc. L’altre matrimoni està representat per Anne Dowd (Linda), la perversa tia Lydia d’El cuento de la criada en un registre molt diferent i Reed Birney (Richard), a qui podem recordar a La caza o com el vicepresident nord-americà Donald Blythe de House of Cards.

Una reunió misteriosa

És una d’aquestes pel·lícules de les quals és millor no saber gaire, per això ens limitarem a plantejar el seu punt de partida. Ja els crèdits són en blanc sobre negre amb una tipografia molt semblant a les pel·lícules de Woody Allen, però sense música de jazz. La trama transcorre en una església episcopal. Una dona prepara una de les sales per a una reunió amb una taula, quatre cadires i un crucifix al fons. Una altra arriba poc després per supervisar-ho i que tot sigui al seu lloc: beguda, menjar i fins i tot una capsa de mocadors de paper.

Els primers a arribar són Jay i Gail, però es queden una estona al cotxe, no s’atreveixen a entrar i dubten si ho han de fer. Al fons, la imatge es fixa en una cinta vermella penjada d’un filat que sembla que té un significat que després entendrem. Arriben Linda i Richard i ella els porta un ram de flors. Parlen dels seus respectius fills, Steven i Sophie, però els costa entrar en el tema de fons; es palpa la tensió en l’ambient. Comparteixen fotografies i objectes del passat fins que es decideixen a entrar en matèria.

Pares i fills

La pel·lícula, com Un déu salvatge, l’adaptació de Roman Polanski a partir de l’obra teatral de Yasmina Reza, és una trobada entre dos matrimonis centrada en el comportament dels seus fills. És l’anatomia d’un succés marcada pel perdó i la culpa, per això l’escenari natural és un racó d’una església. La càmera se’ls acosta, s’allunya, gira o es queda quieta per intentar narrar paral·lelament el que està passant.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Mai veurem el que va passar, només ho imaginarem a través de les descripcions i això és gairebé pitjor, més terrorífic. Els protagonistes són els fills, però els qui ho expliquen són els pares, ho veiem tot des de la seva perspectiva. ¿Quina parella pateix més? ¿Qui n’és l’autèntica víctima? ¿Van fer tot el possible per evitar-ho? Els progenitors es veuen sotmesos a una implacable radiografia de la seva responsabilitat paterna.

Un film commovedor i premiat

És una d’aquestes pel·lícules que et queda marcada a foc, et commou, t’emociona i et deixa devastat mentre et fa plantejar moltes preguntes si ets pare. És impossible que et deixi indiferent. Tot això l’ha fet aconseguir múltiples premis com el prestigiós Robert Altman dels Independent Spirit Award, el del jurat jove de Sant Sebastià i els de diverses associacions de crítics. Una pel·lícula tan dura com necessària.