Barcelona singular: una ruta sorprenent pel Baix Guinardó

És al costat de la Sagrada Família, però aquí els turistes no hi arriben. Ells s’ho perden. Marc Piquer, l’explorador urbà del compte de Twitter @Bcnsingular, rastreja aquest eixample invisible ple d’edificis sorprenents i comerços genuïns

El Baix Guinardó encara busca la seva pròpia identitat, una mica a contrarellotge. Algunes de les seves casetes centenàries, en passatges gairebé descompostos, han sucumbit a la piqueta, i a les que queden dempeus no els auguro gaire futur si no es protegeixen. La resta és una altra història. Al costat dels jardins de l’antiga caserna de Girona, sorgeix un eixample invisible als ulls de la majoria de barcelonins, que amaga edificis sorprenents i comerços capitanejats per gent extraordinària. El barri no té res a veure amb la veïna Gràcia, és Guinardó sense ser-ho, i fa la sensació que un mur el separa de la Sagrada Família, perquè aquí els turistes no hi arriben. Ells s’ho perden.

1. Exotisme de nivell

La Casa de les Altures (Ronda Guinardó, 49)

Va ser una moda passatgera, però el seu llegat suposa tot un regal per a la vista. L’estil neomudèjar va estar molt en voga a finals del segle XIX, i la Casa de les Altures, seu del districte d’Horta-Guinardó, és segurament la mostra més fidel d’aquest entusiasme pel ‘revival’ de l’arquitectura morisca. Allà hi havia de viure el director de la Societat d’Aigües de Barcelona, Nicolau Recúlez Chevalier, però l’home no va arribar a disfrutar-la, desconcertat potser amb tanta sanefa. La companyia hidràulica va decidir utilitzar-la per a recepcions, i m’imagino que els convidats podien passejar pels seus jardins i vivers, sota els quals hi havia els dipòsits d’aigua amb què es proveïa bona part de la població de Gràcia, Sant Gervasi i l’Eixample. Però tornem a l’edifici: no et quedis sol amb la façana, sense l’escalèxtric davant que durant dècades l’ocultava. Intenta veure’l per dins, estiguis o no empadronat aquí; ves a les seves audiències públiques, casa’t. Per aquests verals, serà sens dubte l’experiència més exòtica.

2. Un Bohigas sorprenent

La Casa del Pati (Ronda Guinardó, 44)

No perdis el temps buscant la font neoàrab de la Casa de les Altures. Ja no existeix. Millor presta atenció al bloc de vivendes dels seixanta que hi ha just al davant, al creuar la ronda. No és un de tants, com comprovaràs si mires a través del vidre de l’entrada. Sembla ser que al premiat despatx MBM li va agradar la idea de recollir el testimoni de la tradició islàmica i integrar-la al seu projecte racionalista. És així com va sorgir aquest fascinant espai comú recobert de rajoles, i... amb una font. El pati –al qual s’accedeix des de la preciosa porteria, decorada amb rajoles i llums ‘vintage’– es va concebre per crear caliu entre els nombrosos inquilins, i destinar-lo a l’esbarjo dels nens. Però avui dia ja no s’hi posa gairebé ningú al voltant del sortidor. L’utilitzin més o menys, és als residents a qui els correspon protegir aquest tresor que, malgrat portar la firma d’Oriol Bohigas, no està catalogat.

3. Potenza-Lima-Barcelona

Basilicata (Alcalde de Móstoles, 30)

Quan Miguel Pelosi va inaugurar el 2007 el seu comerç al Baix Guinardó, encara no hi havia cadenes d’empanades argentines a cada pas. Tampoc li importa gaire que n’hi hagi. Ell és peruà, i les seves petites creacions són sens dubte millors. La de pollastre picant –una versió de l’ají de gallina– té el seu segell personal: un toc dolç que combina perfectament amb la salsa de xili. En el fons, el Miguel no ha deixat mai de ser pastisser, i amb la seva dona, Doris Zuleta, es llueix elaborant pastissos de xocolata, ‘piononos’ farcits de crema ‘chantilly’, amb maduixes i préssec; o ‘chifón’ de taronja. El nom Basilicata, m’explica, homenatja la regió del sud d’Itàlia d’on procedeix el seu pare, i des d’on van partir milers de persones a principis del segle XX cap al país andí. Un segle després, van ser el seu fill, la nora i els nets els que van posar rumb a Europa i, per a sorpresa de molts, van instal·lar el seu negoci en un carrer on només hi havia tallers mecànics. «La primera setmana teníem una cuixa de porc enfornada, per si agradava més el pa amb llardó. Però el que demanava la gent eren empanades, i la cuixa sencera ens la vam haver de menjar nosaltres».

4. Amb sabor de poble

Carnisseria Pollastreria Beni (Sant Antoni Maria Claret, 111)

A la senyora Beni Burón el seu fill li va donar un disgust quan es va plantar a COU. Però ell mai va poder amagar que el que de veritat li agradava era allò que tant l’unia a la seva mare: els pollastres i Villamoros de Mansilla. «Ella és la matriarca de la família, l’origen de tot», em confessa Paco Suárez. Únicament cal observar les parets de la botiga –ara és també carnisseria– per entendre a què es refereix. Dos jous de muls presideixen l’establiment que el Beni va obrir a principis dels 80 i que avui regenten el Paco i la seva dona, la María Ángeles: són només dues de les gairebé 1.500 eines de conreu que va rescatar del poble lleonès matern, i que guarda en un traster llogat. «Em venen tots els meus records d’infància quan els toco: les quadres, l’era, el riu, els ocells...». Amb totes aquestes peces ha fet exposicions en parròquies i centres excursionistes. L’altre museu és en aquestes vitrines: ‘chipolata’, ‘crépinettes’, medallons de polla díndia... Qui tasti les seves elaboracions, el pollastre de Banyoles o la vedella moixina, farà tot un tiberi, i podrà conèixer, a més, un home genuí i bondadós.

5. Marisqueria de barri

Restaurant Ginés (Castillejos, 373)

–¿Tenen taula per dissabte? Seríem dos.

–¿El dia 15 li va bé?

–Aquest dissabte no és 15.

–El 15 d’octubre, senyor.

–¡Però si som al febrer!

La cosa més o menys anava així. Menjaves, pagaves i abans de sortir, reservaves per a la següent ocasió. Al cap de mig any, tornaves (si un aconseguia recordar-se’n). Des del moment en què el Bar Ginés va deixar de servir esmorzars, menús, vermuts i barreges per especialitzar-se en peix i marisc, va aconseguir una cosa inaudita al Baix Guinardó: que els caps de setmana no hi cabés ni una agulla, i que vinguessin comensals de fora de Barcelona atrets pel boca a boca.

Una vegada jubilat l’amo, Paco Sánchez, un es podia imaginar que el restaurant se n’aniria en orris. Però es nota que no coneixia Fidelia Dávila, la cunyada dominicana, que ja feia temps que hi treballava i que n’ha agafat les regnes. Amb l’ajuda de la seva germana i de quatre nebodes, ha aconseguit deixar el llistó igual d’alt –els calamars a la romana continuen estant de mort–, i els preus, igual d’assequibles. L’única diferència: actualment els dissabtes hi ha dos torns, i s’han acabat per sempre aquelles interminables llistes d’espera.

6. La petita Memphis

Moy’s Barber Shop (Castillejos, 397)

Un local que fa cantonada amb el carrer Llorens i Barba estava predestinat a ser tard o d’hora una barberia. Amb el que no comptava la dona de Moisès Carabasa quan el va convèncer que abandonés la professió de paleta i aprengués el seu ofici de perruquera és que el lloc en qüestió s’assemblaria més a un ‘diner’ americà que a un saló de bellesa. «La diferència ven». El Moy ho va tenir clar des del principi: al magatzem de l’històric bar Vives –l’amo del qual era el seu sogre–, ell tallaria els cabells... sense tallar-se un pèl: a ritme de rock’n’roll i envoltat d’objectes que li permetessin reviure aquell viatge per la Ruta 66 en el seu tram més espectacular, el d’Arizona, del qual havia quedat corprès: una jukebox, una foto gegant d’Elvis Presley de jove a la Jim’s Barber Shop de Memphis, una Old Glory... i entre tanta memorabília, una frase que no és de Little Richard, sinó de Carles Muñoz Espinalt, creador de la psicoestètica: «Qui cuida la seva imatge demostra creure en si mateix». Si el Moy se sent realitzat, imaginin-se els seus clients amb cada tisorada.

7. L’hotel de Joan Gamper

Notícies relacionades

Escola Mas Casanovas (Mas Casanovas, 55)

A finals del segle XIX, aquestes terres aspiraven a convertir-se en un paratge excels que atragués la burgesia. Montserrat de Casanovas, posseïdora de moltes d’aquelles hectàrees, va mirar de guanyar-se barcelonins acabalats amb l’obertura d’un hotel que els assegurava un entorn saludable. No obstant, l’aventura va durar poc, ja que la zona va començar ben aviat a urbanitzar-se, i la pregunta que es van fer molts era evident: ¿per què allotjar-me allà si em puc construir un xalet? Malgrat les seves 32 habitacions luxoses, dotades d’enllumenat elèctric, l’Hotel de la Fuente Casanovas es va guanyar una molt mala fama per les timbes que s’organitzaven i com a lloc de trobades furtives. Va acollir, fins i tot, els vestidors del Barça, ja que el primer camp dels blaugrana estava al costat. Sabent-ho, no m’estranya que el palauet –l’actual escola Mas Casanovas, que s’està rehabilitant i recuperarà al maig els seus colors blau i beix originals– ni tan sols funcionés com a amagatall romàntic, no fos que en plena feina aparegués Joan Gamper.

Temes:

Barcelona Rutes Barcelona

Inicia sessió 0 Comentaris