Barcelona singular: la França Xica, el Poble-sec més desconegut

1. Fervor Galo 

Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes

Són diverses les hipòtesis que han circulat sobre l’origen del topònim La França. La més creïble afirma que hi va haver una colònia occitana que va venir a treballar per a les factories que es van instal·lar a la falda de Montjuïc, i que acudia a la parròquia de Santa Madrona a resar la verge de Lourdes, que tenia aquí la seva capella. La presència d’aquesta comunitat gal·la va coincidir en el temps amb les extraordinàries visions de Bernadeta Subirós, i el fervor religiós que es va desencadenar a França es va propagar fins a aquest ‘quartier’ des d’on va partir el primer pelegrinatge de tot Espanya cap al santuari de Lorda. L’església de Santa Madrona va ser destruïda durant la Setmana Tràgica, i quan va ser reconstruïda el 1916 (Font Honrada, 33), va canviar d’advocació i es va dedicar a la marededéu de Lourdes (¿a qui si no?). La seva recent reforma ha deixat al descobert parets intactes de l’estructura original, i una inscripció apareguda en una de les columnes: «Visca la FAI».

---

2. Amor d’amagat 

La França Love Hotel

Des del 1960, una de les principals atraccions de la zona ha sigut... un ‘meublé’. I no un qualsevol:La França (França Xica, 40) és el més gran de la ciutat i el més antic després de la demolició de La Casita Blanca. Quan es traspassa les cortines de l’aparcament regna la discreció més absoluta; el personal garanteix que dins no es tingui el més mínim contacte visual amb altres usuaris, i a cada habitació, les finestres s’obren únicament un pam perquè no et vegin els veïns. El mal ús de la paraula ‘meublé’, que sovint es confon amb un prostíbul, va fer necessari rebatejar el lloc. La França és ara un «hotel romàntic per a parelles» –no trios ni grups de swingers’–, en el qual es paga per hores. Reserva una ‘suite hammam’ o les d’estil dels setanta –decorat per l’interiorista Lázaro Rosa Violán–, i entendràs per què les presses mai són bones: llit desmesurat, llums regulables, mirall basculant, banyera d’hidromassatge... ¿segueixo? I no pensis que la cosa no va amb tu, ja que hi acudeixen més joves mileuristes que marits i dones infidels.  

---

3. Fins a l’última molla

Pa Serra

Josep Serra i la ‘senyora Cisqueta’ van agafar el 1926 la fleca del carrer de l’Olivera (número 31), i no va ser fins als 60 que se la va quedar el fill, Ramon, una persona de tracte exquisit. Conrad Serra va aprendre d’ell l’ofici i dues frases: «Compra sempre les millors farines» i «no especulis amb la qualitat». El convenciment, llegat del pare, que és bo innovar, el va portar a estudiar el ‘savoir faire’ de reconeguts forners francesos com Raymond Calvel, i així va poder treure’s de la màniga el ‘cavallers’, el seu ‘magnum opus’. Amb aquest nom es reconeix aquells mestres condecorats amb el títol de ‘chevalier’, i és la prova que els seus viatges a París resulten molt fructífers. D’allà va treure la recepta d’aquesta ‘tourte de meule’ feta amb farina molta a la pedra i massa mare líquida. Esponjosa per dins, cruixent per fora, ni s’estova ni es resseca. El Conrad també sap satisfer els amants del dolç. Al desembre prepara ‘stollens’ i ‘panettones’. Per Pasqua, brunyols de l’Empordà i colombes, i els 12 mesos de l’any, magdalenes de mida XL, amb varietat de sabors. Però no esperis a l’hora del tancament, que només trobaràs engrunes.  

---

4. Dues perles i un tresor

Sorpreses arquitectòniques

En la França Xica conviuen tres meravelles arquitectòniques: una és impossible no veure-la, una altra –del mateix autor– és probable que no la vegis, i la tercera, ja et dic jo que sense una mica de cara no la veuràs. L’arquitecte Ramon Puig i Gairalt va morir amb tot just 51 anys però abans es va donar el gust de culminar al carrer de Vallhonrat l’edifici potser més vistós del Poble-sec (Casa Joaquima Vendrell, Vallhonrat, 22-26 / passatge Prunera, 1), una genialitat expressionista amb el xamfrà arrodonit, i tribunes, balcons i cornises vermelloses.

No gaire lluny, Puig i Gairalt va aportar pinzellades ‘art déco’ a la façana i interiors d’un edifici amagat del preciós carrer de la Concòrdia (Casa Florència Elias, Concòrdia, 54). La finca va sobreviure a un bombardeig el dia de Sant Antoni de Pàdua, i els seus inquilins des de llavors custodien a l’antiga consergeria un plafó ceràmic dedicat al frare franciscà.

La tercera sorpresa no s’intueix des de fora, i hauràs d’esperar que algú t’obri la porta del número 29 d’Olivera per descobrir-la (passatge de la Casa Joaquín Marqués). L’immoble oculta un passatge de gran fondària que va tenir uns safarejos darrere de l’escalinata, i que va ser ocupat per unes cavallerisses militars. No m’estranya que hagi sigut plató d’anuncis: pot ser que aquest racó amb encant sigui, de tota la ruta, el secret més ben guardat.   

---

5. Vins i conills

Taverna Can Margarit

La nit comença bé, perquè mentre esperes torn per a una taula a Can Margarit (Concòrdia, 21) et conviden a un vi negre del Priorat, un Penedès blanc o un Gandesa de la casa. De les botes gegants no surt ja cap caldo, però van fer la seva comesa quan això era La Gran Bodega Española i Carlos Rubí –actual propietari– acompanyava el seu avi Joan. Rubí va treballar molts anys, inclusivament rentant plats, a les ordres d’Enric Margarit i José Mellado, fundadors del restaurant el 1974. Finalment l’establiment va passar a les seves mans el 2009, i des d’aquella data amb prou feines ha tocat res: ni la decoració rústica, ni l’habitació del fons, que havia sigut una quadra, ni –només faltaria– el plat més popular de la carta: el conill fregit a la jumillana –amb alls, cebes, llorer, menta, orenga, farigola, romaní i fonoll–, que a Múrcia no coneix ningú. La recepta és semblant –i per això el nom– a la del guisat que va tastar una empleada de la taverna durant una visita a la seva sogra... que sí, era de Jumilla.  

---

6. Tambors no tan llunyans

Amulets indis

L’última persona que m’esperava trobar, instal·lat en uns baixos del carrer de l’Olivera (número 78), era un nadiu nord-americà. L’home col·lecciona retrats de caps indis, amulets i kachines dels seus ancestres, i ven per internet penjolls color turquesa que porta dels seus viatges als Estats Units. Daniel Soria, nascut a Califòrnia, i de pares mexicans, té sang txitximeca. Una prova de l’ADN li ha confirmat els seus orígens ètnics, i aquests dies mira de completar el seu arbre genealògic amb un programa informàtic.

Sòria ha aconseguit arribar fins a l’any 900, i tot i que em costa creure’l, em mostra qui li surt que va ser el seu tatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatatataravi (si no m’he descomptat): un tal Ramon Berenguer III. «¿No et sembla increïble? –em comenta emocionat–. Qui m’hauria dit, quan vaig decidir venir a Barcelona... que el que feia era tornar a casa!».   

---

7. A ritme de batxata 

Enclavament dominicà

–Hola, brother. Digue’m del meu. ¿Què el què? 

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Recordo la plaça de les Navas quan era un lloc inhòspit i amb desnivells només apte per a ‘botellons’. Va ser aplanar-la, treure d’allà els cotxes i ara és sempre estiu, amb terrasses plenes i pilotes de futbol descontrolades. A la tarda, després de fer una pavita, es concentren molts dominicans, la majoria procedents de la província d’Independencia, i més recentment, de la capital, Santo Domingo. Amb la seva arribada, han aparegut nombrosos cartells de concerts de música llatina, o de discoteques on es balla batxata i es canten els èxits de Romeo Santos i Prince Royce. Comencen a proliferar al seu torn cellers proveïts dels millors roms anyencs i extra vells de l’illa caribenya, i preparats casolans de mamajuana (Bodega del Caribe, Olivera, 19 ; bars plens que serveixen mangú de plàtan, moro de guandules, fritada i mondongo; perruqueries de les quals se surt amb una cabellera postissa blava o trencerías com La Trencería del Flow (Paral·lel, 151) que et deixen la testa com les boxejadores de ‘Million dollar baby’. 

–Nos vemos, ya tu sabes!