Del Carmel al cel: un clot transformat en novel·la

«Accident al Carmel. Un clot gegant. Ves a cobrir-ho», em va dir el cap fa ara 20 anys. No pretenia que cobrís de terra l’esvoranc, sinó que anés a informar del que va passar: jo en aquell moment era becari en un diari.

El primer que vaig fer va ser buscar al diccionari la paraula clot: «Enfonsament del sòl per haver-se produït una cavitat subterrània». Quan vaig arribar ja havien desallotjat 1.200 veïns. Entre ells, una nena de nou anys, que en el futur escriuria una novel·la preciosa i precisa, molt dura, sobre aquell moment.

Durant setmanes vaig pujar cada dia a la muntanya. Em regalaven empanadilles en un colmado gallec, visitava els reallotjats en hotels i fins i tot tenia un confident que encapçalava els seus SMS amb una frase que fins ara només m’havien dit nòvies d’adolescència: «Hem de parlar».

El moment més trist, però també graciós, el que més s’acosta a la novel·la que escriuria aquesta nena, va arribar quan van contractar minibusos perquè els veïns recuperessin objectes personals. Vam arribar a un descampat on havien bolcat dunes de runa i runa: els habitants del Carmel havien de pescar els seus records entre la runa. Vaig apuntar: «Una nina bòrnia, unes cartes de la mili de fa quaranta anys, un casset d’Olé Olé o un exemplar de La Caixa d’‘Un món feliç’. ‘Sí, l’hòstia de feliç’, ironitza Montse Miró, una veïna».

Una història de distracció

Es van succeir escenes tragicòmiques fins que un veí va esclatar: «Això no ens ho posarien així, ple de merda i rates, si la casa hagués caigut a Sarrià». El forat obert per les obres d’ampliació de la Línia 5 va arribar un mes després al Parlament. En el ple, Maragall va deixar anar un percentatge: 3%. Al final, no es va enfonsar Sarrià, però la dreta catalana va veure com s’airejaven casos de corrupció pel cobrament de comissions en la concessió d’obra pública.

Notícies relacionades

Carnaval a Barcelona 2025: data, horari i recorregut de la rua

On menjar-te calçots a preus populars: les millors calçotades de carrer de Barcelona

En realitat, potser no havia sigut tant un accident com la culminació d’una història de distracció; més que un clot, un abisme. Així ho veia aquesta nena, Maria Roig, que avui acaba de publicar ‘Ama de casa’ (Lumen), on explica el clot molt més enllà de la definició de la RAE, la crònica periodística i la política institucional. Quan ella esperava la seva primera comunió, el concurs de contes de Coca-Cola i també el metro que connectaria el seu barri amb El Corte Inglés de plaça Catalunya, mentre s’esquerdaven tant el gotejat de les parets com la salut mental de la seva mare, del matrimoni infeliç a l’economia precària. La tremolor de la seva parpella, de les seves cames i de les seves paraules és com la de l’aigua al vas de ‘Jurassic Park’.

La Biblioteca Joan Marsé va ser un búnquer per a Roig, ara convertida en l’escriptora d’aquest barri com ho va ser el novel·lista que li dona nom. Ell parlava de «la lluita quotidiana contra la misèria i l’oblit». I això fa ara aquesta nena que s’aferrava primer a la fe catòlica i després a una vocació que va emergir de l’enfonsament, ejectada com la pilota que vols amagar al mar. La vocació d’actriu i d’escriptora, per articular el passat, interpretar el present i tirar endavant amb la promesa d’una altra vida més enllà de la que t’ha tocat. Del Carmel al cel.