La classe turista: viatjar no és el que creuen

Fer turisme és una compulsió poc estudiada que consisteix en el desig imperiós de fugir de la vida pròpia, convençuts que en una altra banda recobrarem l’estat adàmic perdut. Recargolant una idea de Baudelaire, es podria comparar amb els malalts d’hospital posseïts per l’anhel de canviar de llit: un voldria patir davant l’estufa i l’altre creu que es guarirà estant al costat de la finestra. 

I en aquesta pressa, el capitalisme avançat, que mai dorm, ha trobat ‘la’ mina –1,4 bilions d’euros a l’any de facturació global–, amb el valor afegit orgàsmic que la demanda creix a una velocitat metanfetamínica (el 1950 circulaven uns 25 milions de viatgers l’any i el 2018, 1.400 milions, la setena part de la humanitat).

No entrarem –i no per falta de ganes– en l’impacte de les 5.500 milions de tones mètriques de CO₂ que excreta l’activitat turística, la modificació del paisatge, l’escàs retorn als autòctons –exemple: Lloret i Salou figuren entre els 10 municipis amb la renda més baixa de Catalunya–, la gentrificació o les condicions precàries dels empleats del sector. Només farem un cop d’ull al codi font de la classe turista, a la qual pertany(em) el 20% de la població mundial.

Una altra classe de tortura

Per entendre com hem arribat al frenesí viatger no està de més mirar una estona pel retrovisor. El terme ‘travel’ (viatge), que es remunta a 1375, deriva del verb ‘travailler’ (treballar), que al seu torn ve del llatí ‘tripalium’ (un instrument de tortura desagradable). Definia els turments del pelegrinatge, tot i que, set segles després, si pensem en el risc de trombosi d’estar vuit hores encaixat en un vol ‘low cost’ o en les lipotímies derivades de l’intent de fer-se un ‘selfie’ a la Fontana di Trevi, sembla recuperar el seu sentit original.

Com sigui, la dimensió de plaer no va aparèixer fins al segle XIX, quan els cadells de l’aristocràcia britànica s’enrolaven al ‘Gran Tour’, un passeig ‘educatiu’, sobretot per Venècia i Roma, que incloïa art i bordells i del qual tornaven més cosmopolites i respirant gasos de mercuri per apaivagar la sífilis. “El ‘Grand Tour’ va consolidar la idea que només el fet de desplaçar-se a països estrangers contribueix a la formació del caràcter”, situa l’escriptor de viatges Lawrence Osborne en l’origen de l’estímul turístic.

Després, l’eixerit Thomas Cook –amb el suport de l’armada imperial britànica– va ampliar el ‘target’ organitzant creuers pel Nil a preus menys prohibitius; les lluites obreres del segle XX van conquistar el dret a les vacances pagades i el pas de la societat industrial a la de serveis va disparar el cultiu de recursos simbòlics.

Mou-te sense parar

Però la globalització ha deixat enrere aquesta pantalla. La hipermodernitat és –apuntin el neologisme, que ve al galop– dromomaníaca; és a dir, desesperada per traslladar-se d’un lloc un altre. Gestors, caps de personal i fins i tot terapeutes ens animen a moure’ns sense parar. “La mobilitat s’ha tornat un model de conducta que colonitza massivament l’imaginari social”, observa el sociòleg Rodolphe Christin a ‘Mundo en venta. Crítica de la sinrazón turística’ (Ediciones El Salmón).

“Ja no és la llibertat d’anar i venir –prossegueix Christin–, més aviat és una ordre dictada pel funcionament del sistema que els poc lúcids consideraran com un augment de la iniciativa individual”. Menys insolent i més a peu d’obra, Gaspar Maza, professor del departament d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, constata que “tothom té la sensació que, si no es mou, perd alguna cosa”.

Però el turista, que en els seus primers passos va ser un experimentador, un ‘flâneur’, s’ha convertit en un ‘consumidor geogràfic’. I no està disposat a enfrontar-se a l’adversitat. “Vol una experiència transformadora del tipus que sigui, però la vol mercantilitzada”, considera Osborne.

Així que els llocs són taxats pel seu valor de canvi i confeccionats per ser objecte de consum. Han de garantir uns circuits segurs, amb quatre elements patrimonials clars i abeuradors reconeixibles. El flux de persones, com el de mercaderies, no pot trobar dics.

Matrix

En resum, que “els turistes no accedeixen a la narrativa real de les ciutats, se’ls proposa una espècie de Matrix, que és el que millor funciona si només es disposa d’un dia i mig per a una visita”, explica Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana de la UAB. “La ciutat se simplifica, i el visitant es queda amb la imatge artificial que se li col·loca davant. És el que anomeno ‘urbanalització’”, descriu. 

En aquest sentit, l’antropòleg Gaspar Maza, veí de la Barceloneta, confessa que, des del balcó, no pot evitar mirar la riuada de gent i preguntar-se com dimonis el sistema els convenç que aquesta platja es ideal per fer surf, quan hi ha una onada petita cada no sé quant. “Tots tenen la mateixa fotografia de Barcelona al cap i busquen la mateixa experiència, per després pujar les fotos i assegurar que s’ho estan passant collonudament”, remarca. “El problema –se suma Osborne– és que el món sencer és una instal·lació turística i un gust desagradable de simulacre s’eternitza a la boca”.

Part del pastís

Venècia, la mateixa ciutat en què els aristòcrates britànics del XIX es feien homenets, és l’exemple més sagnant de la turistificació a Europa. 66.000 visitants al dia –600 per cada autòcton– circulen encantats que el municipi projecti focus sobre els mosaics de la basílica de Sant Marc per obtenir fotos maques. Els venecians fa temps que han dimitit de la ciutat (des de 1950 fins avui han fugit 100.000 habitants). “Han ingressat al sistema –explica Muñoz–. Lloguen casa seva als turistes i viuen la mar de bé als afores. Són part del pastís”.

Capacitat de càrrega

Venècia mostra, alerta el geògraf urbà, el que li pot caure a sobre a Barcelona, que ja suporta la seva creu. Després d’analitzar l’impacte dels 15 creuers que més freqüenten el port, Muñoz explica que només el ‘Costa Fascinosa’, que hi atraca 53 vegades l’any, hi deixar anar 3.500 passatgers durant quatre hores i mitja. “No poden anar molt més enllà de Ciutat Vella”, on competeixen pel metre quadrat amb la resta de turistes, els abonats a les fires i els congressos i els 9.000 estudiants estrangers que 18 centres acadèmics porten cada quadrimestre. Això posa a prova la capacitat de càrrega del territori i irrita (amb raó) els veïns que en pateixen el tràfec.

Tots som turistes

La paradoxa és que molts dels que s’indignen planegen una visita a les dones girafa de Tailàndia, o a la comunitat maputxe de la Patagònia o a la zona d’exclusió de Txernòbil. D’alguna manera, som el que condemnem. “En comptes d’aprofitar la posició de submissió en què ens deixa el turisme per atacar el sistema que el genera –acusa el col·lectiu Antipersona des del llibre ‘Jodidos turistas’–, preferim convertir-nos en aquests; ser colons abans que acabar amb el colonialisme”.

Al marge d’aquesta veritat aixafaguitarres, l’objectiu és que en l’era global ha variat (definitivament) la concepció de l’espai públic. “Haurem d’entendre les dinàmiques de canvi –pressiona Maza–, perquè no podem voler un mòbil i detestar un turista”. Tots dos venen en el ‘pack de la hipermodernitat’.

Per exemplificar la naturalesa de la irritació dels autòctons en aquests temps, Maza recorre a la paràbola d’Enzensberger del compartiment d’un tren. A saber, dos passatgers s’hi instal·len, acaparant tauletes i portaequipatges, i l’arribada de dos passatgers a la següent parada els provoca una reacció virulenta de rebuig.

Nostàlgia veïnal

En aquest sentit, opina l’antropòleg, és un error continuar percebent les ciutats per barris –“els barris explicaven les urbs al segle XX però no al XXI, quan els barris estan a Facebook i a Twitter”–; considera que els brots de turismofòbia “tenen un nexe d’unió amb el vell rebuig de l’hortera o el quillo”, i anima, si de cas, a reapropiar-se dels espais. “¿Qui de nosaltres es banya a la Barceloneta i menja al Port Olímpic? ¡Ningú!”.

Notícies relacionades

Pedro Zaragoza, l'inventor del turisme de 'sol i platja'

Aquesta platja a menys d'una hora de Barcelona és una de les millors de Catalunya segons 'National Geographic'

Menys provocador, tot i que alineat amb la idea que no és temps per a la nostàlgia veïnal, Muñoz proposa mesures com etiquetar trossos de la ciutat com a zones patrimonials integrades al paisatge urbà –ho ha fet Londres amb Notting Hill–, de manera que qualsevol transacció comercial hagi de respectar la seva personalitat, i “crear un nou contracte social del turisme que faci que les plusvàlues col·lectives de què s’apropia el ‘lobby’ turístic tinguin un retorn”.

En aquestes hores en què molts fan maletes i es disposen a escapolir-se de la vida ordinària, sovint insuportable, o de sentir els seus sotraguejos per la vorera, no està de més fer-li un volt a l’assumpte.