On Catalunya
barcelonejant
Sant Adrià de Besòs, la Ventafocs enverinada
El tancament d’una platja per contaminació vella reobre el debat sobre què va passar allà als tòxics 80 i convida a la vergonya política
La notícia no hauria de caure en l’oblit. L’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs va tancar el públic el 29 de maig passat i fins a nova ordre la platja del Litoral, una de les zones de bany més maques d’aquesta minúscula i maltractada ciutat, la Ventafocs metropolitana, ja que allà es van invertir, amb motiu dels Jocs Olímpics, 1.200 milions de pessetes (avui, al canvi i sense comptar la inflació, més de set milions d’euros) en un centre esportiu molt reeixit i amb vista al mar. Una anàlisi recent va detectar a la sorra d’aquesta platja quantitats inquietants de plom, cobalt, coure, arsènic, níquel, zinc, molibdè, vanadi i restes de benzopirè. En una apocalipsi química, aquests serien els genets. El que ha passat no es pot qualificar de sorpresa. El que va passar als dos costats de la desembocadura del Besòs durant l’últim terç del segle XX és, perdó per endavant per l’expressió, vomitiu. Repassar-ho és un acte de contrició. Senyors lectors, trobaran bosses per si maregen en el recolzament del seient davanter. Anem de viatge.
El Besòs, en una infame plusmarca mundial, no era un riu que desemboqués al mar, sinó en una depuradora
El Besòs va ser fins a pràcticament les portes del segle XXI un cas potser únic al món. Aquest era un riu que no desembocava al mar, sinó en una depuradora. Avui, quan el Primavera Sound i altres celebracions es donen cita sobre l’esplanada del Fòrum, ho fan sobre la teulada d’una moderna depuradora, però allà mateix abans del 2004 es tractaven aigües putrefactes a cel obert. Els cargols d’Arquimedes, un invent de l’antiguitat encara útil, separaven el sòlid del líquid. En una ocasió, una vaca morta i en descomposició va embussar un d’aquells dispositius. Així l’hi va explicar un empleat a qui això firma en una visita a aquell lloc. Va ser una excursió inoblidable. El més interessant va ser la resposta sobre què es feia després amb els llots resultants de filtrar l’aigua. S’aboquen al mar, va dir.
Efectivament. El maig de 1995 i després d’una inversió de 5.000 milions de pessetes (30 milions d’euros) es va posar en marxa un colossal ‘fangoducte’ de 2,9 quilòmetres de longitud que transportava els residus de la depuradora mar endins, a 50 metres de profunditat. Allà segueixen.
A tres quilòmetres de la costa, en un miasma submarí premeditat, només era capaç de viure un cuc de color vermell sang
Aquella infraestructura no s’ha d’imaginar com una discreta tuberia. Pau Gasol podria caminar per l’interior sense abaixar cap. En aquell miasma submarí que es va crear al final del conducte només hi havia una forma de vida capaç de sobreviure, el ‘Capitella capitata’, un cuc d’un color vermell sang inconfusible que no li fa fàstics als llocs més sèptics del planeta. Allò era, des de la seva perspectiva, un tiberi. El lloc, que evidentment no s’indicava als mapes de les platges de la ciutat impresos després dels Jocs Olímpics, era intuible per un detall que pocs coneixien. Sempre sobrevolaven la zona grups de gavines. Qui sap, potser la colonització que aquesta rata de l’aire ha portat a terme aquests últims anys de la Barcelona asfaltada tingui alguna cosa a veure amb el fet que amb motiu del Fòrum la moderna depuradora actual va posar fi a aquell disbarat i realment les escombraries de la ciutat són més saboroses que les del mar.
¿Té una cosa que veure aquest episodi introductori fins aquí explicat amb la contaminació de la platja del Litoral? Depèn. En certa manera, l’assassí de la platja del Litoral és el mateix que el del crim de l’Orient Express. Dotze mans van empunyar el ganivet homicida que va acabar amb la vida de Samuel Ratchett en la ficció d’Agatha Christie i diverses empreses químiques i metal·lúrgiques, no totes amb fàbrica establerta allà, van contaminar aquella porció del litoral de Sant Adrià.
La costa de Sant Adrià, al voltant de 1974.
Vet aquí una revelació. Explica una font de primeríssima mà, és a dir, un testimoni directe d’això, biòleg i gestor públic, per a més senyals, que durant l’últim terç de segle XX de vegades arribaven a aquella zona camions procedents de les indústries químiques del Baix Llobregat a abocar la seva càrrega clandestinament. Potser ni tan sols de nit. Conduir fins allà no era fàcil. Durant molts anys, era més senzill i ràpid anar de Barcelona a Mataró que des de la capital fins a Sant Adrià. Que s’actués amb aquesta barra li semblarà sorprenent, potser, als ‘millenials’, però als anys 80 la desimboltura industrial era un despropòsit colossal.
Només per contextualitzar, fins a 1982, vuit països europeus, amb el Regne Unit al capdavant, però també amb Suïssa i Suècia en la llista, van llançar bidons amb material radioactiu en aigües internacionals, però davant les costes gallegues. I, sense anar tan lluny, un altre exemple. Els terrenys que avui ocupa Port Aventura van ser utilitzats per les indústries petroquímiques de Tarragona per abocar il·legalment botes de residus altament contaminants. També hi ha testimonis.
El front litoral de Sant Adrià, part del de Barcelona i també una porció del de Badalona llavors eren una peça més d’aquest puzle de la insensatesa. La primera indústria que va posar els peus en aquell paratge que era idíl·lic encara quan va començar el segle XX va ser una central tèrmica. Això, no obstant, és remuntar-se molt enrere. Val la pena viatjar més pròxim en el temps. Quan en els 70 Johan Cruyff apareixia als anuncis de televisió com un manetes que pintava les parets de casa seva, les pintures es fabricaven, amb estàndards mediambientals avui inadmissibles, al costat de la platja de Sant Adrià, i, per cert, en una sucursal d’una multinacional holandesa, com a part d’un conglomerat internacional, Akzo Nobel, a la qual el cognom li ve heretat directament, com són les coses, d’Alfred Nobel en persona, pare dels premis del mateix nom.
El front litoral servia per a tot. Molt pocs quilòmetres més amunt, per exemple, hi ha una platja coneguda com la Cala dels Taps (sí, dels taps), perquè això era el més habitual que un trobava a la sorra, ja que a la fàbrica limítrofa es produïa el popular lleixiu Conejo. Per descomptat, els taps era el menys inquietant sobre el que et podies estirar.
Un home practica esport sobre el llom del col·lector interceptor de llevant, una instal·lació caducada i fora ja de temps.
/El cas és que en meitat d’aquell avern es va fer alguna cosa per pal·liar la situació. Es va fer malament, però es va fer. A principis dels anys 80 es va construir (l’objecte té nom de nau galàctica) el col·lector interceptor de llevant, una gran conducció destinada a recollir les aigües fecals de Badalona abans que arribessin al mar per portar-les, fins i tot a través de la filigrana d’un sifó sota el riu Besòs, fins a la depuradora. És una gran conducció obsoleta i desbordada que hauria d’avergonyir tots els que des d’aleshores han sigut responsables públics de Foment, Infraestructures, Territori, Costes o com s’hagi anomenat en cada etapa aquesta administració. La seva fragilitat és preocupant. Com una Guadiana, alguns trams són a la vista. Hi ha qui l’utilitza com a zona de passeig o per anar en bici sense trepitjar la platja, però de tant en tant el mar fa de les seves i arrossega la sorra que hi ha sota. Llavors, s’esquerda i degota.
Sant Adrià hauria de ser una urgència per a tots els responsables ministerials de costes que hi ha hagut des de fa com a mínim 30 anys
La solució que al seu dia va adoptar el ministre de torn per no gastar els 6,7 milions d’euros que costaria substituir aquest col·lector per un de modern i decent (una xifra modesta al costat dels 40 milions destinats ressuscitar la conca del riu) va ser utilitzar un altre enginy de nom encara més galàctic, els tetràpodes de formigó. N’hi ha de moltes formes, ja que són una solució d’enginyeria bastant comuna, però els de Sant Adrià tenen l’aspecte, almenys per la punta que sobresurt de la sorra, de cúspide de piràmide nubiana, com si allà estiguessin enterrades les restes d’una antiga civilització.
El col·lector, amb cicatrius d’haver sigut reparat en més d’una ocasió, ‘carril bici’ improvisat per a molts ciclistes.
/Ara toca viatjar, gairebé per acabar, a l’esmentat en el paràgraf inicial, aquests 1.200 milions d’euros que es van invertir en Sant Adrià amb motiu dels Jocs Olímpics. Semblaran molts milions, però aquesta petita ciutat que va sospesar ser absorbida per Barcelona als anys 70 i que massa alegrement ho va descartar (no costa imaginar que diferent seria avui aquest tram del litoral) ha sigut indubtablement la gran Ventafocs de la gran transformació de 1992 i, el que és més important, de la posterior, sense que encara ningú li hagi calçat la maleïda sabata de vidre.
Després de la ressaca dels Jocs Olímpics, Joan Clos, alcalde ja d’aquesta mena de madrastra metropolitana que és Barcelona, va reunir un dia els seus i va anunciar que després d’obrir la ciutat al mar tocava ara regenerar el fons marí. Així es va fer. Es van submergir davant les platges de Barcelona unes 300 cel·les gegants de formigó que, visitades periòdicament per submarinistes, han resultat ser un encert fenomenal. Hi ha fins i tot llagostes. N’hi ha fotos. Fins i tot es podria dir que les polítiques immobiliàries submarines de l’Ajuntament de Barcelona han sigut més solvents que les de la superfície. Un èxit, sí, però que només remarca una mica més el gran i injust oblit que pateix el litoral de Sant Adrià de Besòs, on, des del 29 de maig passat, una platja està tancada perquè hi cavalquen els nou genets de l’apocalipsi química.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
