Arenys reviu l’estiueig d’abans

Amb tal passatemps a l’alça, a mitjan segle XIX, nombroses poblacions catalanes amb balnearis, fonts terapèutiques o mar es van omplir cada estiu (i durant dècades) amb les anomenades colònies de forasters. I amb ells van arribar les festes i un nou urbanisme esquitxat de modernisme i noucentisme, fins i tot de racionalisme, en forma de torres, jardins, balnearis, casinos i hotels. De tot això, del que va ser i l’empremta que ha quedat (una bona part ha sucumbit a l’abandonament i a l’especulació) parla ‘Estiueig de proximitat 1850-1950’, una exposició amb el segell de la Diputació de Barcelona que llueix en el Museu d’Arenys de Mar (fins al 31 d’octubre). I promet itinerància. 

En la mostra mana la burgesia i els seus costums però també hi ha espai per a la classe treballadora: «A partir dels anys 30, amb la Segona República i la institucionalització de la setmana de vacances pagades va començar un estiu més interclassista, més vinculat a les classes populars i fins i tot al sector obrer. Anar a la platja o a la muntanya va passar a ser una pràctica que es va difondre també entre aquests sectors socials». Paraula de Joaquim Maria Puigvert, comissari de l’exposició, a més de doctor en Història i professor de la UdG. Bon exemple d’això són les Casetes del Garraf, petites construccions de fusta que els mateixos estiuejants van aixecar directament a la sorra de la platja homònima. Era un estiueig més auster i curt que el de les elits, que tenien molt més on escollir. 

Destinacions sorprenents

Entre les classes acabalades alguns, com la família del poeta Joan Maragall, es van decantar pel nomadisme, tant se’ls trobava a Caldetes que a Puigcerdà o Sant Joan de les Abadesses. Els hisendats, en canvi, solien tornar als seus pobles d’origen, a la casa familiar. Exemple d’això va ser la família de l’escriptor Josep Maria de Sagarra i les seves estades a la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramanet. Sí, la ciutat metropolitana va ser al seu dia destinació per passar l’estiu, com també ho va ser Montcada i Reixac. «Ara pot sorprendre però eren poblacions d’estiueig molt importants, i d’un estiueig luxós», afirma Puigvert. Amb tot, els punts més emblemàtics van ser Sitges i Caldetes, a la costa; i Cardedeu i la Garriga, a l’interior. Hi havia moltes altres destinacions i estiuejos més llunyans, però l’exposició pren un radi de 50 quilòmetres des de Barcelona, on hi havia una gran concentració de poblacions amb colònies de forasters. 

La proximitat no resulta estranya. «Els mitjans de transport no eren els actuals i les distàncies no eren només quilomètriques sinó de temps. És per això que les poblacions d’estiueig coincideixen amb l’expansió de la xarxa ferroviària. I això explica, també, la concentració al voltant de Barcelona», sosté Puigvert. Arribar era important però les bondats saludables de la destinació, també. No en va, la pràctica de passar l’estiu en altres localitats anava estretament lligada a les idees higienistes que van difondre les propietats de l’aire pur, les aigües medicinals i termals, i els banys de mar, a més de l’exercici físic. Però en l’estiueig d’abans anar a la platja volia dir adaptar-se a la moral hegemònica de l’època, que incloïa arribar vestit a la vora del mar, d’allà les casetes de fusta aptes per canviar-se que abans poblaven la costa i que ara només es veuen als museus. A la mostra n’hi ha una que al seu dia va formar part del paisatge de platja del Masnou. 

Relacions endogàmiques

Salut, però també vida social. I patrimoni. Cada població que es preava tenia el seu casino on se celebraven festes, es jugava a cartes, es practicava esport i, sobretot, se socialitzava. De manera endogàmica, això sí, res de barrejar-se amb la població local. Aquests casinos es van aixecar seguint els cànons estètics de l’època i sense fer fàstics a l’opulència, igual com les torres, hotels i balnearis. Això va suposar un impacte al paisatge de les poblacions igual com ho va suposar l’urbanisme: les classes ocioses necessitaven passejos amb ombres, i per això el de la Garriga, o el passeig marítim de Calella de la Costa o el passeig dels Anglesos de Caldetes, que amb el nom volia emular el de Niça. 

Notícies relacionades

Aquesta platja a menys d'una hora de Barcelona és una de les millors de Catalunya segons 'National Geographic'

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

«L’exposició també pretén ajudar a reflexionar sobre què s’ha de fer amb aquest patrimoni. Hi han hagut molts canvis socials i ja no existeix el vell estiueig, per tant algunes d’aquestes torres s’han abandonat», apunta Puigvert. El comissari sosté que una bona sortida per a les que s’han salvat de l’especulació però no de la decadència són la seva conversió en centres culturals o ajuntaments. Com a exemple serveix l’abans Can Modolell i actualment casa consistorial de Viladecans, una bonica construcció entre modernista i neogòtica. El patrimoni balneari també ha patit molt i entre els pitjors exponents de deixadesa figura el de La Puda, als peus de la muntanya de Montserrat, un edifici de la segona meitat del XIX de gran interès i completament en ruïnes. Entre els que van sucumbir al picot, el 1982, té espai propi en la mostra el Balneari Lloveras d’Arenys de Mar, que va arribar a acollir Alfons XIII.

A la mostra hi ha més històries de les quals ja només queden vestigis, ja que en els 60, l’estat del benestar, els nous costums i el turisme de masses va posar fi a l’estiueig a l’antiga.