La biodiversitat de la platja de Barcelona desconcerta: 103 espècies de peixos

El primer atles de la biodiversitat de les platges de Barcelona (sí, el primer, ja és ben estrany que no hi hagués encara un padró de quins peixos comparteixen aigües amb els banyistes) ha resultat ser una monumental sorpresa. De moment han sigut censades 103 espècies diferents. En són moltes. Durant set anys de la dècada passada es va fer una cosa similar a les illes Medes, Palamós, Arenys de Mar i Mataró i només se’n van poder certificar 88. Doncs això. Entre el Besòs i el Llobregat aletegen en abundància moltes bavoses i en menor quantitat, però també n’hi ha, besucs, congres, cap-rojos, llobarros, meros, molls i orades, i també rareses que ja voldrien a Mallorca, com la tremolosa (això diuen els ictiòlegs que han presentat l’estudi, que a les illes les troben a faltar), dues espècies diferents de cavallets de mar (tresors que cal preservar) i alguna excentricitat, com una varietat de llenguado tropical que sembla que ha emigrat de la seva llar víctima de l’escalfament global.

Les platges de Barcelona són, recordi’s, un lloc d’una artificialitat absoluta. Hi ha platges on abans hi havia roques o maresmes, hi ha espigons a la vista i esculls de ciment submergits a pocs metres de la línia de la costa. Tot això, no obstant, ha resultat ser una acollidora llar, tal com ha revelat un curiosíssim treball de camp realitzat per l’Ajuntament de Barcelona, Anèl·lides Serveis Ambientals Marins i, sobretot, l’Institut de Ciències del Mar-CSIC, l’adreça postal del qual és precisament al passeig Marítim de la ciutat i que, no obstant, havia portat fins ara més investigacions en aigües llunyanes, antàrtiques, sobretot, que a l’altre costat del carrer, a la platja que divisen des de la finestra.

Un parell de xifres ajuden a comprendre la magnitud del que s’ha censat. L’Ajuntament de Barcelona fa anys que elabora un Atles de la Biodiversitat, una cosa que salta a la vista que existeix simplement passejant pels carrers i parcs de la ciutat. Segons aquest document, a Barcelona han sigut albirades 83 espècies d’ocells que nien a la ciutat, 39 de papallones i una trentena de vertebrats, entre els quals destaquen, és clar, els cada vegada més comuns senglars, tres espècies de serps, set de ratpenats, un parell de rates i, tot i que molt difícils de veure, els molt ‘punks’ eriçons de la Ciutadella. Tota aquesta població no supera en nombre d’espècies, no obstant, el que passa al mar.

El meravellós d’aquest projecte no és només el resultat de la radiografia obtinguda, sinó el camí recorregut per aconseguir-la. Han sigut els mateixos banyistes, amb ulleres de busseig, una càmera deixada per a l’ocasió, vestit de neoprè si era necessari i instruccions per part d’un grup de voluntaris, els encarregats de capturar fotogràficament les espècies. Les imatges s’acumulen en una mena d’Instagram subaquàtic conegut com a MINKA (qualsevol pot donar-s’hi d’alta) i, a més, periòdicament s’organitzen biomaratons a la recerca de noves espècies. Just ara n’hi ha una en marxa, fins al 30 de setembre.

El mètode no és exactament científic. Els peixos amb un hàbitat d’aigües més profundes del litoral molt difícilment són retratats. Amb aquests, el cens potser es multiplicaria per dos. Les angules, un altre exemple, han sigut vistes camí del Besòs, però les anguiles, exemplars ja madurs d’aquest aleví, que inevitablement han de passar de nou per allà en direcció contrària, camí del mar atlàntic dels Sargassos, on fresaran, no han sigut encara divisades. Però el vist i fotografiat, o sigui, aquestes 103 espècies, ja no té discussió. Són animals que habiten en aigües de Barcelona.

En el capítol inicial de ‘10 reglas para comprender el mundo’, l’economista Tim Harford convida a no treure conclusions equivocades dels números. Ho fa amb un formidable divertiment, responde a una pregunta molt senzilla. ¿Són les cigonyes les que porten els nadons al món? Estadístiques en mà, els països amb més població de cigonyes resulten ser els que tenen uns índexs de natalitat més alts. Aquesta referència a la provocadora manera en què Harford, columnista habitual en el ‘Financial Times’ convida a sospitar sobre tota mena d’estudis ve al cas per l’honestedat amb què el mateix Institut de Ciències del Mar ha presentat l’atles, amb extrema cautela, sense ostentacions i sense avançar conclusions. S’han limitat de moment, diuen, a encendre un llum que estava apagat, perquè, segons la seva opinió, la societat barcelonina és menys marinera del que de vegades se suposa. No està de més remarcar aquí que un dels set pilars de la gastronomia catalana vinculada al mar és el bacallà, un peix inexistent en el Mediterrani, una cosa que potser no tothom que el cuina ho té clar.

Aquesta llum acabada d’encendre convida, a partir d’ara, a trobar explicacions a l’estrany. Hi ha sonsos a Badalona i no n’hi ha a Barcelona. ¿Per què? A les tremoloses, amb les seves característiques i cridaneres cinc llunes blaves del dors, ¿per què els sembla Barcelona un lloc atractiu per visitar i, en canvi, es fan tan cares de veure en aigües més cristal·lines? A la seva manera, l’atles permetrà ara anar formulant hipòtesis. Les tremoloses, conegudes també per la seva forma i sistemes de defensa com a ratlles torpede, han habitat el Mediterrani com a mínim des de temps de Roma, perquè d’aquella època se sap que eren usades per tractar el reuma a través de la punxant descàrrega elèctrica que és capaç de provocar quan se sent acorralada, equivalent en potència, segons alguns estudis, a ficar els dits en un endoll domèstic. Els agrada ocultar-se a la sorra del fons marí i (això és només una suposició) la de Barcelona és agraïda perquè és fina. No és natural. És sorra en molts casos abocada des de terra per ordre de les autoritats municipals per reconstruir platges després de les tempestes de llevant, però pel que sembla és perfecta perquè habiti aquest cridaner peix.

Notícies relacionades

El temporal Ciarán encén el debat sobre si s’han de salvar les platges que engoleix el mar

La borrasca Ciarán es ‘menja’ les platges de Barcelona i un mur de la Nova Mar Bella

L’atles és un document curiós, sobretot pels qui han participat amb entusiasme en la seva elaboració, però també és una eina que de cara al futur pot condicionar decisions polítiques. Les dues espècies de cavallets de mar albirades (‘Hippocampus guttulatus’ i ‘Hippocampus hipocampus’) estan seriosament amenaçades, així que qualsevol nova intervenció humana podria, o hauria de, tenir en compte aquest factor. Una altra utilitat de l’atles és que ofereix una foto fixa més o menys precisa d’avui dia, però que amb l’escalfament global pot evolucionar ràpidament a un altre enfocament. De moment, han sigut fotografiats ja en aigües de Barcelona una varietat de llenguado tropical, tan comestible i saborós com l’autòcton, com nombrosos exemplars de ‘Caranx crysos’, un peix conegut en aquestes aigües com a sorella del sud, una espècie invasora des del punt de vista tècnic, però aquest és un qualificatiu que potser li ve gran perquè el seu impacte sobre la fauna local és pràcticament nul. És només un ‘barceloní’ més.

A la seva manera, l’atles submarí de Barcelona era un buit que calia omplir amb urgència. Els senyals que hi ha un canvi en curs són cada vegada més evidents. Comença ara el mes de juny i des de fa un lustre les platges de la costa catalana s’han convertit just aquest mes en una inesperada sala de parts de la tortuga careta, que abans del 2014 tenia per costum fresar a les sorres del nord de l’Àfrica, però que víctima de l’augment de la temperatura ha hagut de buscar platges lleugerament més fresques, les catalanes. A 29 graus, les mares ponedores aconsegueixen que la meitat de les cries siguin mascles i l’altra meitat, femelles. Si fresessin en les cada vegada més càlides platges africanes, la presència de femelles seria preocupantment aclaparadora.