Les platges de Badalona s’han contaminat aquest any en quatre ocasions amb aigües residuals

El més normal en els nuclis urbans (excepte en els més moderns) és que la xarxa de sanejament sigui unitària. És a dir, que a més de transportar regularment l’aigua residual domèstica i industrial també els toca carregar amb l’aigua de pluja. Aquest és el primer problema i, en el fons, el que provoca que tot el castell de cartes caigui. Si la xarxa fos separativa, qualsevol xàfec podria ser canalitzat i portat fins al mar, sense causar problemes.

Una vegada surt de les nostres cases i entra al clavegueram municipal, l’aigua residual domèstica viatja per les canonades, que funcionen com les branques d’un arbre. Arribat un punt, les aigües residuals s’uneixen al col·lector de Llevant, que transcorre per la línia de la costa des de Montgat fins a Sant Adrià i recull les aigües residuals d’aquests dos municipis, a més de les de Tiana i, òbviament, Badalona.

El trasllat d’aquest col·lector fa anys que és sobre la taula de les administracions, ja que els temporals de llevant l’han destrossat en un parell d’ocasions. «Durant el 2023 i el primer semestre del 2024 es faran els treballs de redacció dels projectes del trasllat del col·lector cap a l’interior. Durant el segon semestre del 2024 s’abordaran els tràmits d’aprovació dels projectes amb l’objectiu d’iniciar les obres el 2025», informen des de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Tot això, amb un pressupost estimat d’uns 18 milions d’euros.

No obstant, «les característiques tècniques del nou col·lector quant a la capacitat de transport d’aigua seran les mateixes que ara. No portarà més aigua perquè la capacitat és la correcta», explica el director de l’àrea de Cicle de l’Aigua de l’AMB, Fernando Cabello.

La capacitat de l’aigua del col·lector actual és la «correcta», tal com esmentava Fernando Cabello, perquè la depuradora, que és on descarrega l’aigua el col·lector, no està preparada per treballar amb tan poca quantitat de residus.

És a dir, en episodis de pluja intensa, com que la xarxa de sanejament ha de transportar molta més aigua de pluja que no aigua residual, el resultant està molt diluït, tant, que en paraules de Cabello, «no tindria sentit depurar-la». «L’EDAR Besòs, per poder funcionar, necessita un mínim de matèria orgànica a l’aigua», resumeix el director de l’àrea de Cicle de l’Aigua.

A més, els costos de construcció i manteniment de la depuradora no serien raonables. «Tot i que es construís una xarxa de sanejament i de depuradora per treballar a deu vegades més capacitat del normal, una pluja intensa causaria el mateix problema que fins ara. ¿Per què? Perquè una pluja moderada pot significar 50 o 80 vegades el cabal de pluja en relació amb el cabal d’aigua residual», justifica Cabello, des de l’AMB.

A Badalona hi ha un sol dipòsit pluvial. El va inaugurar l’alcalde Albiol durant el seu primer mandat, el 2013, i té una capacitat de 30 milions de litres. Tot i que es va arribar a plantejar que n’hi hagués més d’una desena, actualment sobre la taula es preveu la construcció de només tres més. «Al juliol es van mantenir diverses reunions a la seu de la Unió Europea amb l’objectiu de finançar els tres nous dipòsits amb fons Next Generation», expliquen fonts municipals.

A l’AMB consideren que els dipòsits suposen una solució puntual per reduir l’impacte de les descàrregues: «Al cap i a la fi, tota l’aigua que sigui capaç d’acumular-se en els dipòsits, és aigua que no passaria, de moment, a la xarxa», assegura el director de l’àrea de Cicle de l’Aigua de l’AMB.

Ara bé, el dipòsit cal buidar-lo una vegada s’ompli, i aquesta aigua ha de passar per la depuradora igualment. «Es tractaria d’una aigua amb una concentració de residus molt baixa, i tornaríem a tenir problemes a l’EDAR, que no està preparada per a nivells tan diluïts de residus a l’aigua», insisteix Cabello. 

Si la depuradora no pot tractar el cabal d’aigua que la xarxa de sanejament transporta en episodis de pluja, no hi ha cap altra solució que reduir el cabal que transporta el sistema per evitar que la xarxa exploti pel seu punt més feble. Per fer-ho, els col·lectors disposen de sobreeixidors, orificis a la conducció que obren el pas d’aigua a l’exterior (normalment a una riera o al mar).

«La solució, en un clima mediterrani de pluges escasses, però torrencials, no ha de passar per intentar recollir tota l’aigua de pluja per reduir l’impacte, sinó per retenir els sòlids, que és el que veritablement té impacte mediambiental, i que la resta acabi al mar». Dit d’una altra manera: que la xarxa deixi escapar aigua amb residus domèstics abans de ser tractada a la depuradora en episodis de pluja és el correcte funcionament de la xarxa.

Ara bé, el que sí que es pot evitar és que arribin al mar els residus sòlids que llancem al vàter com tovalloletes, compreses i qualsevol altre element plàstic no biodegradable. Per a això, l’AMB ha fet diferents proves durant els últims mesos consistents en la col·locació de nous sistemes de retenció de residus sòlids: «De les proves hem conclòs que la quantitat de residus que som capaços d’extreure en temps de pluja ha augmentat en un 350%, 2,5 vegades més que abans», detalla Cabello.

No es pot forçar la depuradora perquè tracti tot el cabal d’aigua dels dies de pluja. Tampoc es pot pretendre que el sistema retingui tota l’aigua de la pluja, de manera que els sobreeixidors han de deixar anar litres i litres d’aigua contaminada al medi natural. Llavors, ¿de quina manera es pot acabar amb aquest problema?

Per a Fernando Cabello, és necessari revertir la impermeabilització dels sòls urbans: «Fa 20 o 30 anys hi havia més parcs i menys asfalt. Quan plovia, molta aigua es filtrava per tot el terreny, ara el formigó ha anat guanyant terreny en el teixit urbà i una gota caiguda a la ciutat és una gota que corre».