¿Avortament per a totes?

Com molts temes, com ara la prostitució i l'eutanàsia, l'avortament genera un debat constant i una polèmica incendiària cada vegada que intenta prendre cartes en l'assumpte. Davant la delicadesa i, sobretot, la importància d'aquest tema, la tasca de consultar cadascun dels ciutadans de forma prèvia abans de l'adopció de qualsevol decisió respecte a aquesta qüestió és molt important. No es pot, de cap manera, imposar l'opinió, sempre condicionada per una gamma important de factors, d'uns quants sobre una societat sencera, en principi, lliure.

L'avortament, com totes les altres qüestions, ha de ser tractat des d'un punt de vista responsable, crític, sense impregnar-ho de cap tipus de demagògia. Pot una dona avortar en qualsevol moment? Des del primer mes fins al novè o el vuitè? Una criatura ja formada mereix ser protegida fins i tot sense haver nascut encara? A partir de quan es considera formada? Si no la protegeix la dona, pot i ha de fer-ho l'Estat?

Al crit que "la dona és qui decideix sobre el seu propi cos", n'hi ha que fins a cert punt legitimen l'avortament en qualsevol circumstància, d'altres aborden el problema amb matisacions i voltes, i finalment n'hi ha que de forma simple i contundent s'hi posicionen en contra. El treball de l'Estat en aquest cas no és altre que trobar l'equilibri, però sempre de forma raonable. El debat ha de ser mantingut amb calma i sentit comú, perquè, al cap i a la fi, adoptar una decisió sobre això s'imposa per la pròpia magnitud del problema, el seu abast i la sensibilitat que mereix.

La hipocresia i la demagògia sempre han estat, són i seguiran sent una constant en aquests debats, en els quals les opinions en general públiques són diferents de les mantingudes en privat. Hem de ser conseqüents si volem que en la gestió d'aquest assumpte no imperi ni una dictadura ni un descontrol. En aquest sentit, la raó hauria de ser el pilar del debat sobre l'avortament, que no hauria de plantejar-se de manera tan dicotòmica --si o no a l'avortament--, perquè aquest plantejament corre el risc de ser massa simplista i no poder aportar cap solució realment proporcional a la complexitat del problema. Els límits són consubstancials a tot dret, però qui ha de fixar-los i com han de fer-ho es constitueix, de sobte, en el propi problema per resoldre.

Notícies relacionades

La promesa d'una resposta decidida i consensuada

El repte de l'Ebola

I la polèmica? A aquest ritme, sens dubte, en tenim per estona.

http://reaccione.wordpress.com/