Els nous Reis del Mambo

Durant les últimes setmanes hem pogut veure com a Espanya tenien lloc tres esdeveniments històrics: l’abdicació del rei Joan Carles, la proclamació del nou rei, Felip VI, i la imputació de l’infanta Cristina pel cas Nóos. No són fets recents, ni molt menys, però he pensat que per escriure sobre aquests temes era millor deixar passar un temps, de manera que aquells qui llegeixin aquest article s’hagin oblidat una mica de tot el que ha succeït i els hi sigui més fàcil reflexionar sobre tot plegat.

L’abdicació del rei Joan Carles, en la meva opinió, hauria de ser una bona notícia pel país. Espanya necessita un canvi i per aquí pot començar (tot i que ho dubto). Crec que és una abdicació que arriba tard i malament; no hauria de ser possible que un càrrec públic com tal s’exercís fins que el seu representant volgués. No hauria sigut millor que abdiqués fa cinc anys per cedir el càrrec a algú més jove i preparat? No hi havia ningú que li aconsellés que era millor donar pas a la nova generació? Com és possible que el poder de decisió de la duració del càrrec del màxim representant de l’Estat resideixi en la seva pròpia persona?

Després de l’abdicació, ens trobem amb un escenari mai vist a Espanya. Havíem de proclamar al nou rei i, com estava escrit, el successor va ser el seu fill, el príncep Felip. Des del meu punt de vista, es va cometre un gran error, doncs teníem davant nostre una oportunitat històrica per mostrar al món aquest sentit democràtic del que tant presumeixen els nostres polítics quan els hi convé parlant de la Transició. Per què no va passar ni pel cap del Govern la convocatòria d’un referèndum per què el conjunt del poble espanyol decidís si volia el nou rei o si preferia una república? Milers de persones es van manifestar reclamant aquest referèndum. Per què no se’ls va fer ni cas?

Quan vaig veure per la televisió les imatges de milers de persones manifestant-se en múltiples ciutats d’Espanya amb aquest objectiu, haig de confessar que em vaig sorprendre a la vegada que em vaig il·lusionar. Em vaig sorprendre perquè vaig veure que alguna cosa esta canviant en aquest país, molt poc a poc, potser massa, però que ja no és el mateix que abans (els resultats de les eleccions europees a Espanya, en les que els dos grans partits van patir una davallada històrica, confirmen les meves hipòtesis). La il·lusió que em van crear les imatges va durar ben poc, ja que com és de costum en aquest país es va fer cas omís de les mobilitzacions ciutadanes i es va seguir endavant amb el pla establert. Felip VI va ser proclamat rei sense saber si comptava amb el suport de la majoria del poble; millor manera de començar, impossible.

Tot això sense oblidar a qui jo ja m’he pres la llibertat d’anomenar “els Reis del Mambo”: Iñaki Urdangarin i l’infanta Cristina. No s’ha d’obviar que l’infanta és la germana del nou rei; per tant, si es confirmen les imputacions del jutge Castro sobre el cas Nóos, es demostrarà que la germana de la màxima autoritat del país ha estat robant a tots els espanyols (per resumir de certa manera el munt de delictes pels quals se’ls imputa a ella i al seu marit). Per si fos poc, l’infanta va tenir la poca vergonya de declarar davant del jutge a base de “no me’n recordo”, “no em consta” i “no ho sé”. Arribats a aquest punt, em pregunto: com es mira al mirall aquesta persona? No li fa vergonya haver estafat al poble espanyol aprofitant-se de la seva posició privilegiada? I, anant més enllà, una vegada ja l’han enganxat in fraganti, no li passa pel cap reconèixer els seus errors i, com a mínim, demostrar penediment?

Notícies relacionades

La promesa d'una resposta decidida i consensuada

El repte de l'Ebola

Resumint la meva crítica al sistema monàrquic actual: tenim un rei que es va acomiadar tard i malament, un nou monarca que va ser proclamant sense saber si comptava amb el suport popular i, a més a més, una de les seves germanes sembla que va robar a tots els espanyols. Millor, impossible. L’únic fil d’esperança que em queda són les manifestacions que es van celebrar i els resultats de les eleccions europees, que crec que van en aquesta línia; ens ensenyen que alguna cosa està canviant i que, tot i que el sistema estigui podrit, hi ha ganes de canviar les coses i construir un nou país per tots.

http://reaccioni.wordpress.com/