Estràbic amb visió panoràmica

No hi ha en el món de l’esport feina més desagraïda que ser entrenador del Barça (tret de ser entrenador de futbol femení, en què un to de veu un decibel més elevat del que és tolerable per orelles tan sensibles com les de les jugadores pot costar a algú el lloc), això ja ho sabia Xavi quan va acceptar canviar Qatar per Barcelona. A Qatar vivia la mar de bé, tant que no va dubtar a assegurar que, tot i que allà no hi ha una democràcia, el sistema funciona millor que a Espanya. No va especificar a quin sistema es referia, potser el sistema de joc del seu equip, potser el sistema elèctric de casa seva, qui sap si el sistema intestinal, i a Qatar l’home anava de cos com mai havia anat a Barcelona. Sigui com sigui, la seva frase va ser convenientment criticada, sense que això obstés perquè un parell d’anys després s’hi celebrés el Mundial de Futbol, amb jugadors, directius i aficionats de tot el món desplaçats fins a aquell país, i l’únic sistema que els preocupava que funcionés correctament era el de l’aire condicionat. Els milions que es van quedar a casa, per la seva banda, es conformaven que el sistema que respongués fos el de comunicacions que els permetria seguir els partits per televisió. Coses del sistema.

A l’entrenador del Barça se’l critica per sistema. No em refereixo als aficionats dels equips rivals, que això els passa a tots els entrenadors, sinó als mateixos culers. És igual que l’equip guanyi o perdi, que jugui bé o que jugui malament, que l’entrenador sigui simpàtic o antipàtic, que s’encadenin títols o que els jugadors no ensumin altres copes que les dels locals més pijos de Barcelona: és deure dels socis i aficionats culers donar canya a l’entrenador. Que ho preguntin a Tata Martino, que va vèncer per 0-4 en camp del Rayo Vallecano i, quan esperava les felicitacions de premsa i aficionats, va passar que el van criticar per no haver arribat al 50% de possessió. El pobre encara té malsons amb els catalans, no torna aquí ni per cobrar una herència. Amb Xavi, per més que sigui el vigent campió de Lliga i de Supercopa, no es faria una excepció, així que a uns no els agrada com parla, a d’altres no els sembla bé la seva cara, d’altres detesten el seu pentinat, els de més enllà no suporten com vesteix, i en general, tots estan d’acord a voler que les coses li vagin malament, tot i que això suposi que vagin malament al club, o precisament per això, ja que també ens encanta que al club li vagin malament. Això és el Barça. Això és Catalunya. Johan Cruyff ho va anomenar "l’entorn", però és que Cruyff era un home massa educat per dir-ho pel seu nom real: "Els catalans sou així d’imbècils". Aquest caràcter autodestructiu és tan català com el pa amb tomàquet i la sardana, la prova està en l’alegria amb què uns quants s’han carregat en pocs anys Catalunya, amb el beneplàcit, si no amb la complicitat, d’un munt de catalans que, curiosament, afirmen que són els que més estimen la seva terra.

Equip en construcció

Xavi és català i coneix perfectament els catalans. Ja sabia el que li queia al damunt quan va acceptar el càrrec, així que millor no donar arguments als aficionats del seu propi equip, que ja hem dit que són els pitjors, els que més li desitgen el mal. Vull dir que podia haver-se estalviat allò de col·locar el seu germà de segon, que no només queda lleig, és que un fa una mirada a la banqueta, hi veu Hernández i Hernández, i li sembla estar llegint un còmic de Tintín, només falta la Castafiore cantant l’himne del Barça abans de començar el partit. També s’hauria d’haver estalviat allò que l’equip està en construcció, aquestes coses es poden dir si el president és un constructor, com Núñez; quan ho és un noctàmbul com Laporta, és procedent dir que l’equip està encara començant a despertar-se.

Notícies relacionades

Creixen projectes entre generadors i reutilitzadors dels residus

Trump desemmascara el Partit Demòcrata

Deixarem les coses clares: Xavi és el millor jugador de futbol espanyol que han vist els meus ulls. Així de clar. El Xavi jugador no només no perdia cap pilota, és que qualsevol torçabotes sabia que, davant el dubte, pilota a Xavi. A Xavi li llançaves un garrí al forn i el convertia en una pilota de gol, arran de gespa i amb la potència justa. Sempre vaig creure que el seu estrabisme, lleu però estrabisme, li permetia una visió panoràmica del terreny de joc de què mancaven els altres jugadors. O era això, o tenia un ull al clatell.

El problema del Xavi entrenador és que no té un Xavi jugador, ni tan sols un Iniesta, ni molt menys un Messi. De tota manera, segueix estràbic, així que, igual que quan jugava, està veient molt abans que els altres el que l’amenaça per l’esquena, que ja no és un defensa rival, sinó punyals afilats. El Barça i Catalunya són així.