A la recerca de la coherència

La reflexió ve a tomb de la polèmica elecció d’Isabel García com a directora de l’Institut de les Dones. No havien passat ni 48 hores del seu nomenament, que la política va entonar un mea culpa per "si algun dels meus comentaris personals, manifestats durant el debat previ a la tramitació de la llei trans, han pogut causar alguna ofensa". Les disculpes anaven acompanyades d’una sobtada transmutació de la seva opinió sobre la llei. D’injuriar-la va passar a defensar-la "fermament". No hi ha res com un càrrec per veure la llum.

Amb un passat en vendes i màrqueting desenvolupat a Gran Canària, Barcelona i València, García (Las Palmas de Gran Canaria, 1968) es va estrenar en política el 1995, com a diputada d’Igualtat a la Diputació de València i regidora del mateix ram a l’Ajuntament de Xirivella. En el seu exercici va impulsar nombroses i valuoses activitats contra la violència de gènere. Es defineix com a feminista, socialista, republicana, lesbiana i activista. Un bon currículum enterbolit per la seva virulència en les xarxes socials a compte de la llei trans.

Transfòbia

La capsa de Pandora contra la transfòbia es va obrir als EUA a mitjans de la dècada passada. En una clara estratègia de divideix i venceràs, associacions vinculades a l’extrema dreta nord-americana van centrar el seu discurs anti-LGTBI en la T de la sopa de lletres, considerant que era la més vulnerable. Van desenvolupar un discurs simple, efectiu i pervers contra el col·lectiu trans, i van afirmar que els seus drets s’aconseguien a expenses dels de les dones, els nens, les atletes... Res nou, l’odi sempre es construeix convertint el feble en amenaça. El 2017, l’autobús d’Hazte Oír va recórrer els nostres carrers. Ja ho saben, el que deia que "els nens tenen penis i les nenes tenen vulva".

L’onada transfòbica va prendre força a Espanya amb el primer Govern de coalició progressista de Pedro Sánchez, quan Carmen Calvo va ser expulsada del Ministeri d’Igualtat i Irene Montero va ocupar la cartera. Una part del feminisme socialista no va portar bé la pèrdua d’una àrea que sentia indissoluble a la seva tradició política. Al greuge s’hi sumava l’amenaça d’un canvi generacional i, a la fi, una pèrdua de rellevància. La llei trans es va convertir en el ninot per apallissar. Injust, perquè els cops també els patien les persones trans. Incoherent, perquè la llei era fidel al programa electoral del PSOE del 2019.

García, pròxima a Carmen Calvo, es va apuntar amb empenta a carregar contra la llei trans, contra el col·lectiu i, en especial, contra la "teoria queer", la "dictadura queer", el "deliri queer" o "la xorrada queer". Val la pena especificar que no existeix una teoria queer monolítica ni, encara menys, una agenda política tramposa a la seva esquena. En el passat, queer era un insult dirigit a les persones amb una orientació sexual o una identitat de gènere que diferien de la norma. L’activisme va resignificar el terme. Avui és un paraigua contra la repressió i la discriminació que acull moviments, pensaments i persones que s’escapen de les etiquetes imposades. Des del feminisme transexcloent, el terme queer s’ha convertit en l’anatema, el sac on abocar tot el que es considera execrable, monstruós.

Ignorància

Notícies relacionades

Creixen projectes entre generadors i reutilitzadors dels residus

Trump desemmascara el Partit Demòcrata

Malgrat la bel·ligerància de García en les xarxes, en què va arribar a carregar contra companys de files, en els debats s’amansia. Llavors, esbossava un somriure, animava al consens i, tot s’ha de dir, demostrava una ignorància palmària sobre els seus propis postulats. Incapaç de recomanar una sola lectura sobre la "teoria queer" de la qual tant abominava o desenvolupar coherentment els seus arguments. ¿Eren els seus atacs fruit del convenciment o, simplement, va pujar a l’onada que va creure majoritària?

Sumar i nombroses associacions han demanat la seva dimissió. Serà difícil que es produeixi. García s’ha compromès a desenvolupar una "política integradora". De passada, no seria sobrer que recollís la fórmula de Weber: conviccions, sentit de la responsabilitat i mesura.