El belga que ho tenia (gairebé) tot controlat

Va arribar al càrrec després de cinc mesos sense govern i a partir d’una coalició que va ser qualificada com a "kamikaze", perquè reunia forces polítiques antagòniques, com ara el seu partit liberal (Moviment Reformista, MR) i els irredempts de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), els independentistes radicals de Flandes. L’invent va petar, com era de preveure, però Michel, tot i haver presentat la dimissió, va continuar com a primer ministre en funcions a petició del rei. Era el 2019. Poc després, va arribar una trobada maratoniana dels presidents i caps d’estat dels països europeus i, gràcies a l’impuls d’Angela Merkel i Emmanuel Macron, va accedir al lloc més preeminent de la cúpula continental. Aquí hauríem de fer un advertiment. De fet, des d’aleshores i fins avui mateix, la política que es fa des de Brussel·les té dos caps visibles: Michel i Ursula Von der Leyen, nomenada com a presidenta de la Comissió Europea en la mateixa trobada maratoniana. Però aquesta és una història d’enfrontaments que tractarem més endavant.

Diversos rècords

Si una cosa té Michel és la capacitat de batre rècords. Va ser (i continua essent) el president del Consell més jove (43 anys) de la història; va ser (i continua essent) el ministre belga més jove (32 anys) de la història; i també va ser (i continua essent) el primer ministre més jove (39 anys) de tots els primers ministres belgues. Això vol dir que la seva activitat pública va començar molt d’hora i que, amb discreció i amb aquest posat simpàtic i afable de personatge del Tintín (té un cert aire de Néstor, el majordom de Moulinsart), ha anat configurant una trajectòria ascendent. Ha superat entrebancs notables, notabilíssims (tot s’ha de dir), com ara fer front a una colossal pandèmia amb un acord (també maratonià, com solen ser aquest tipus de reunions europees) d’un fons de cooperació per valor de 750.000 milions d’euros.

Notícies relacionades

La UE opta per les mines d’Espanya per guanyar autonomia estratègica

Acte institucional de Salut en record de la pandèmia

El periodista Oliver Mouton, que ha escrit llibres sobre futbol i sobre Bèlgica, va publicar una biografia de Charles Michel (Le jeune Premier) en la qual s’explica la fascinació per Charles de Gaulle, la fascinació i els enfrontaments amb el pare (Louis Michel, també polític, també ministre belga i també mandatari europeu), i la seva capacitat de càlcul estratègic. Diu que Michel "sempre ha volgut ser el primer en tot el que fa". Sembla que ho ha aconseguit. També serà el primer president del Consell Europeu que plegarà per presentar-se a les eleccions al Parlament comunitari, la qual cosa ha creat molt de rebombori a les institucions. El que és segur és que Michel, que va deixar de sentir-se belga per convertir-se en europeu convençut arran d’una estada d’Erasmus a Amsterdam, ho té tot pensat.

El que potser no va pensar és l’enrenou que havia de provocar aquella reunió de l’abril de 2021 a Ankara. Els representants d’Europa es trobaven amb Erdogan. A la sala, carregada de decoració daurada i amb tot de tauletes, gerros i quadres de mal gust, dues butaques presidencials. Michel i Ursula Von der Leyen arriben a la reunió i durant uns segons es genera un silenci criminal que la presidenta de la Comissió trenca amb un gest d’incomoditat manifesta. Les butaques daurades són per als dos homes. Ella ha de seure en un sofà, a una altura inferior. Michel no reacciona a la humiliació protocol·lària. Al cap d’uns dies, Michel es disculpa, però el mal ja està fet. L’escena rep el nom de crisi del sofà-gate i és el punt culminant de les desavinences entre tots dos. A Namur, el poble natal, hi ha una mil·lenària tradició de torneigs amb xanques. Dos equips s’esbatussen a cops de colze i a base de maniobres subterrànies per fer caure els contrincants. A Brussel·les, els últims anys, s’ha practicat aquest "esport" amb un entusiasme renovat.