Un país, moltes sequeres

Augmenten els efectes de l’actual sequera. Les pluges de les últimes borrasques són petites gotes en un oceà dessecat. La sequera és un risc silenciós però constant. En l’actual conjuntura veiem ploure un o dos dies i pensem que ja està tot solucionat. Però els dies secs es van acumulant, les reserves s’esgoten mentre les demandes d’aigua són constants. Passa, a més, que en l’actual context de canvi climàtic el que és cíclic acusa cada vegada més les alteracions d’aquest procés imparable que ja altera la circulació atmosfèrica a la península Ibèrica. A Espanya la sequera és una característica destacada de les seves varietats climàtiques.

Però està apareixent amb més freqüència i intensitat, perquè la cèl·lula de Hadley s’eixampla cap al pol Nord i l’anticicló de les Açores guanya posicions sobre les nostres latituds. Espanya no té una única sequera meteorològica. Es poden distingir, almenys, fins a cinc tipus de sequera, incloses les que pateix l’arxipèlag canari especialment a les illes orientals. Fins i tot el litoral cantàbric, tan regularment plujós, té la seva pròpia modalitat que ja va manifestar els seus efectes el 1989-1990 amb talls d’aigua al gran Bilbao. L’àrea del sud-est és la que en registra de manera més habitual. Catalunya també té la seva pròpia modalitat de sequera, que mostra en aquests últims anys tota la seva intensitat.

Que plogui amb fluxos de l’Atlàntic genera sequera a la façana mediterrània, i viceversa. Tot i que aquest últim escenari és molt menys habitual. Que plogui des del sud tot just deixa precipitació al nord peninsular, i a la inversa. Cada tipus de sequera requereix un tractament diferent pel que fa a la gestió i la planificació dels recursos d’aigua per garantir la seguretat hídrica a cada territori. Després hi ha els diferents nivells a què pot arribar una seqüència de sequera. Aquesta s’inicia sempre com a fenomen atmosfèric –sequera meteorològica–, continua com a minva de cabals i nivells en rius, aqüífers i embassaments –sequera hidrològica– i transcendeix a l’agricultura i ramaderia, que veuen les seves produccions minvades –sequera agrària. Per no parlar dels efectes ecològics de les sequeres, a les muntanyes i els aiguamolls, en la proliferació de plagues, per esmentar-ne alguns.

Quan la sequera arriba a la ciutat i es requereixen disminucions o talls de cabal de l’aigua a les aixetes s’arriba al màxim nivell. S’entra en el que s’anomena fase d’aclaparament, que depèn del fet que el cel vulgui tornar a ser generós en pluges, mentre s’han d’adoptar mesures d’urgència. Mesures que són sempre pedaços que manifesten l’abandonament injustificable de la política cap als seus ciutadans, per no haver desenvolupat amb temps les solucions possibles a una conjuntura atmosfèrica adversa. És el que s’anomena sequera institucional.

La garantia del subministrament d’aigua a la ciutat i al camp és –així hauria de ser-ho– la primera tasca de tot bon governant que es preï. És una necessitat primària la desatenció de la qual genera perjudici econòmic, malestar social i sempre desafecció dels ciutadans cap a unes administracions –estatal, autonòmica, local– que no han sigut capaces de planificar amb temps la solució a un moment de dificultat. I hi ha també les possibles solucions a la sequera; una qüestió que, com a derivada de les diferents postures de la planificació de l’aigua a Espanya, està així mateix lamentablement polititzada. Transvasaments, dessalatge, reutilització, explotació d’aqüífers, incorporació d’aigües pluvials, gestió de les demandes. El ventall de possibles mesures és ampli.

Tradicionalment al nostre país la falta d’aigua en un territori s’ha resolt amb l’aportació de nous recursos hídrics d’on arribessin. Amb plantejaments simples es relacionen els transvasaments amb les ideologies conservadores i el dessalatge amb les progressistes. Però hem comprovat que en les dues posicions hi ha dissensions. Són solucions d’oferta continuada d’aigua. És cert que en alguns casos és necessària aquesta aportació addicional perquè de forma natural gairebé no hi ha recursos disponibles en un territori i aquests s’han explotat fins a l’extenuació. Les normatives europees i espanyoles han anat modificant aquestes postures poc respectuoses amb el medi natural. Ara es prefereix gestionar millor els recursos existents i incorporar aigua dins d’un esquema de l’economia circular (reutilització, incorporació de pluvials, eficiència en la gestió).

No és permissible al segle XXI que el camp no disposi de comptadors de despesa d’aigua o que en algunes ciutats es perdi més del 30% de l’aigua distribuïda per la xarxa. No és acceptable que a Espanya amb prou feines es reutilitzi el 10% de l’aigua depurada i que no es millori el nivell de la depuració. En l’actual context de canvi climàtic la ciutat es convertirà en un espai productor d’aigua per al camp. Caldrà posar en marxa mesures de compensació tarifària entre la ciutat i el camp. Serà molt difícil desenvolupar nous transvasaments, llevat dels que es produeixin dins d’una mateixa demarcació i amb l’acord previ entre usuaris. El dessalatge va guanyant protagonisme en el mix hídric de moltes regions del litoral sud i est peninsular i als dos arxipèlags.

Notícies relacionades

Creixen projectes entre generadors i reutilitzadors dels residus

Trump desemmascara el Partit Demòcrata

Conjuntura climàtica difícil

Els esquemes de proveïment d’aigua basats en una única font estan condemnats a passar-ho malament en la conjuntura climàtica. En definitiva, és necessari portar a terme una planificació i gestió de l’aigua que sigui cada cop menys dependent de la pluja, tot i que soni estrany. Perquè aquestes pluges ja són més irregulars en quantitat i calendari. I ho seran més en el futur pròxim. Hem de portar a terme una planificació hidrològica que dissenyi, sempre que es pugui, sistemes amb fonts múltiples de proveïment per al camp i la ciutat. Un país, moltes sequeres. Per les seves causes, pels territoris afectats, pels efectes en les activitats econòmiques, per les solucions adoptades –o no–, i per les mateixes ideologies que interpreten aquest procés atmosfèric. Un fenomen que ha deixat de tenir una periodicitat fixa i la tindrà menys en el futur pròxim. Una conjuntura climàtica difícil l’arranjament de la qual només hauria de tenir un objectiu: el manteniment del benestar dels ciutadans i del bon estat d’un medi natural que hem transformat sense tenir en compte el caràcter limitant del recurs aigua. Ara en paguem les conseqüències. Uns efectes agreujats per la falta de planificació hidrològica efectiva, valenta, moderna, adaptada a un context climàtic que serà cada vegada més hostil.