Negociar

Potser podríem obligar els que vulguin ser pares a superar un examen. Es podria avaluar el perfil psicològic dels aspirants, mesurar valors de summa importància: tolerància a la frustració, irascibilitat, resiliència, empatia... Elaborar un estudi de la capacitat econòmica. Quina viabilitat a llarg termini (18 anys mínim) té el projecte de procreació. Quina quantitat de fills permet cada capacitat d’endeutament. Per descomptat, si apareixes en alguna llista de morosos tens prohibit fecundar o ser fecundada. Els ludòpates i els pròdigs ho tindrien molt difícil. També els alcohòlics, els psicòpates, els narcisistes, els maltractadors i, en general, tot aquell que es demostri incapaç de preocupar-se per algú més que sí mateix. I tot això s’enviaria a l’òrgan competent perquè expedís un certificat d’idoneïtat parental, on tot es puntuaria amb rigor i s’emetria un dictamen: Apte / No apte. Especulem. ¿Quin tant per cent de la població superaria els exàmens? ¿Seria més fàcil ser mare o contractar una hipoteca? ¿Més que tenir un gos, ara que la llei de benestar animal obliga a passar una prova abans d’adquirir o adoptar-ne un?

Notícies relacionades

Acte institucional de Salut en record de la pandèmia

Sánchez garanteix a Díaz que no hi haurà retallades socials per la despesa militar

Sovint oblidem que ser mare o pare no és un dret (i no ser-ho, tampoc). No obstant, els nens i nenes de tot el món sí que tenen dret a una família digna, que se’n cuidi i vetlli per la seva protecció i empara. Les societats civilitzades han establert també que els menors de 18 anys han de rebre amor dels seus cuidadors, a més de roba, aliment i educació. Tot i que no existeixi una llei de benestar infantil que obligui els adults a demostrar que compleixen la seva obligació, l’obligació existeix.

Potser n’hi hauria prou amb ensenyar els futurs pares a negociar. Juntament amb les ecografies de seguiment de l’incipient embaràs podrien programar-se diverses sessions d’un curs de negociació. Com abordar diferències, on situar la línia vermella en les discussions, què no ha de dir-se en presència dels fills, per què no has d’insultar (ni res pitjor) la mare o el pare dels teus cadells, quins efectes causa en ells el contrari, en quins assumptes cal cedir i en quins mantenir-se ferm. Les pràctiques podrien tenir lloc en la mateixa família, en presència del psicòleg encarregat de l’expedient. El mateix que visitaria els nous pares, sempre per sorpresa, durant els cinc primers anys de la vida del fill. Després les visites disminuirien, però no les multes per incompliment del benestar. En casos greus, hi podria haver penes de presó. Tot acabaria quan l’últim dels fills arribés, feliç i content, a la majoria d’edat. Llavors els pares, alliberats per fi, podrien tornar a insultar-se, com si res hagués passat.