Aznar, avui, en sortiria airós

Aquell maleït dijous jo era a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), a Barcelona, quan va saltar la notícia. Diverses bombes havien provocat una massacre a l’estació d’Atocha de Madrid. El Govern l’atribuïa a ETA. ¿Per què no, si ETA tenia en el seu sagnant haver centenars d’assassinats? Fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero i el lehendakari basc ho van creure.

En canvi, a l’equip del IEMed els dubtes van ser immediats. Feia pudor d’atemptat gihadista. Vaig decidir en aquell moment trucar a Omar Azziman, llavors ministre marroquí de Justícia, amb qui tenia certa amistat. No tenia proves, però coincidíem.

Cap a les 12 del migdia, em va tornar la trucada per expressar el seu condol. Ja no en tenia cap dubte. Era obra d’Al-Qaida. Ho vaig fer saber al president de la Generalitat. Mentre això passava, el president José María Aznar trucava als directors dels mitjans de comunicació. El director d’informatius de TVE, Alfredo Urdaci, el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, i el de la Cope, Federico Jiménez Losantos, posaven fil a l’agulla, al servei de la mentida.

Al Partit Popular se li va ensorrar tot per l’SMS enviat per una estudiant: "¿Aznar impune? Passa-ho". El text es va fer viral i Zapatero va guanyar les eleccions. Una iniciativa cívica va poder amb una notícia falsa institucional. ¿Què passaria avui? No seria tan fàcil guanyar-li la partida a Aznar. Almenys, guanyar-la a temps. Aquell SMS va arribar a bona part dels 20 milions d’espanyols que tenien servei de missatges. Va agafar desprevingut el PP, i uns tres milions d’electors van canviar la intenció del seu vot en tres dies. Avui, aquella estudiant publicaria un WhastApp, o un missatge a Twitter, Facebook o Tik-Tok. Amb molta més difusió, segur, però menys credibilitat, perquè des del primer moment les xarxes s’omplirien d’un fang que no deixaria veure res.

El seu "¿Aznar impune?" seria un missatge més. Ángel Acebes, el sinistre ministre de l’Interior, posaria en dansa rumors i insídies, contractaria centenars de trolls per crear confusió, mantenir vius els dubtes, apel·lant a les emocions (com va fer Trump en les eleccions del 2016, amb l’ajuda de Vladímir Putin). És probable que Aznar hagués aconseguit guanyar temps i que la veritat completa no s’hagués sabut fins després de la victòria del seu candidat, Mariano Rajoy.

Notícies relacionades

Creixen projectes entre generadors i reutilitzadors dels residus

Trump desemmascara el Partit Demòcrata

La diferència més important entre el 2004 i el 2024 està en els algoritmes que dominen les xarxes socials. Aquells tres milions de persones que van canviar el seu vot són presoners, avui, d’una bombolla informativa sustentada en veritats paral·leles i impermeable a altres fonts o punts de vista. ¿Algú creu que seria possible, avui, canviar l’opinió de milions de votants del PP en pocs dies?

Els inicis del nou món digital ens van omplir d’optimisme, però la seva evolució ha sigut menys fascinant. Des de la irrupció de les plataformes, mentides com la d’Aznar –el que avui anomenem fake news– tenen més possibilitats d’imposar-se. Almenys durant un temps suficient per evitar conseqüències polítiques en nom de la veritat. I és que la veritat ja no existeix. Vivim al món de la postveritat.