CONTEXT

Trump, en plena exaltació

L’expresident és un líder ungit, que va reclamar la unitat al cap de poc de ser ferit, però que és la viva imatge de l’agitador disposat a treure partit de la divisió

Un cartel de Donald Trump en la convención republicana de Milwaukee / David Paul Morris

Les convencions que oficialitzen la nominació dels candidats a la presidència dels dos grans partits solen ser cerimònies d’exaltació del guanyador de les primàries, amanides amb el crit de quatre anys més quan el president es presenta a la reelecció, com és habitual. Tots aquests ingredients es donen en la convenció republicana que va començar ahir a Milwakee, corregits i augmentats per l’atemptat en el qual Donald Trump va salvar la vida per un marge de mil·límetres en el tret. Al sobreviure a l’atac, l’expresident és, més que mai, un líder ungit, que va reclamar la unitat dels seus conciutadans al cap de poc de ser ferit, però que és la viva imatge de l’agitador disposat a treure tot el partit possible a la divisió sense treva. En el lèxic guerracivilista de Trump no hi ha espai per a una altra manera de fer política que la crispació permanent, la utilització de l’apel·latiu woke (despert, alerta) com a arma llancívola contra l’univers liberal, contra l’Amèrica amenaçada -Paul Krugman, en un article- per no seguir els seus passos.

Trump arriba a la convenció per tal que els trets siguin l’ingredient final per donar per segura la victòria el 5 de novembre. Les crides a la unitat només són un estratagema oportunista: ni la va posar en pràctica durant la seva presidència ni s’hi va atenir després de la derrota del 2020. El record encès del verb repetit a crits per Trump mentre era evacuat del míting de Butler –"¡lluiteu, lluiteu, lluiteu!"– s’ha incorporat al vocabulari de la convenció fins i tot abans de començar; pot ser que sigui un dels eslògans que engreixi el factor emocional de la campanya a partir d’ara vista la remissió de l’entorn de Trump a aquest imperatiu.

En la lògica ultraconservadora és fonamental donar per segur en la convenció el triomf del novembre perquè, en cas de no donar-se com va passar el 2020, tingui cabuda la idea d’una conspiració de l’establishment contra Trump. Aquesta grolleria política sense fonament és la que encara avui porta el 60% de l’electorat republicà a creure que la derrota de llavors, la diferència de set milions de vots a favor de Biden, va ser fruit d’una maquinació. En cert sentit, es tracta de posar el pedaç abans que la ferida perquè la mobilització no decaigui si les urnes són adverses a Trump i fa falta recórrer a l’exaltació dels sentiments per neutralitzar la tossuderia de les dades.

Notícies relacionades

La decadència de Biden facilita enormement l’estratègia republicana; l’aflorament creixent de la dissidència als estrats superiors del Partit Demòcrata és alhora un senyal de desconfiança davant l’avenir que s’acosta i de percepció de la derrota si Biden no deixa el pas expedit a una figura indiscutida. El 2021 s’hauria cregut que podia ser la vicepresidenta Kamala Harris, però avui ningú sap qui pot assumir aquest paper. Biden, com Trump, va disputar les primàries sense adversaris ressenyables, però, al contrari del candidat republicà, veu com es desinfla el globus així que s’acosta la convenció demòcrata de l’agost.

Falten tres mesos i mig per a les eleccions, cosa que en política és bastant temps, però després de l’atemptat agafa velocitat de creuer el vaticini d’un exassessor del Partit Republicà a l’inici de les primàries: només Trump pot derrotar Trump. El que va semblar llavors l’exageració d’un entusiasta, avui sembla versemblant si Biden s’obstina a seguir, una cosa que enfosqueix el futur a escala global amb mals presagis per a la cultura democràtica.

Temes:

Donald Trump Kamala Harris

Inicia sessió 0 Comentaris

El líder de Junts es considera víctima del "tripartit"

De Badia a una conselleria clau