"Robat" de Puigdemont enmig d’un mar de càmeres

El que va passar dijous al Parc de la Ciutadella de Barcelona és una gran metàfora de la cultura actual. Vivim en la dictadura de la imatge. Es basa a acceptar com a veritable una afirmació que és, simplement i planerament, una solemne estupidesa: "Una imatge val més que mil paraules". Allò de Carles Puigdemont no va ser altra cosa que la translació a la política dels falsos "robats" de les folklòriques a la platja, com el que regalava cada any Ana García Obregón als paparazzis. Com tot bon prestidigitador, Puigdemont va aconseguir que milers de càmeres, carregades per professionals i per ciutadans, enfoquessin cap a una comitiva en què ja no hi era. I el que es va preparar com l’epíleg de l’anomenat "exili" va acabar sent el pròleg del "deliri". La repressió, des de dijous, en el relat de l’independentisme màgic, va ara a càrrec dels Mossos, de la Generalitat espanyolitzada del PSC i ERC. Em costa creure que els que sostenen aquest argument s’ho creguin.

Els Mossos no poden ser el 3Cat

Que els conductors i realitzadors de l’especial del 3Cat sobre el retorn de Puigdemont estiguessin més d’un quart d’hora narrant el desplaçament de l’expresident en un comitiva en què l’expresident ja no hi era s’explica per la capacitat de suggestió del personatge. Hi ha catalans que no posen mai en dubte el que els diu el líder carismàtic del moment. El que resulta incomprensible és que els Mossos que tenien la instrucció judicial de detenir Puigdemont estiguessin mirant la tele en lloc de tenir localitzat el subjecte. I els seus caps, polítics i policials, es van emprenyar de manera que van dirigir la nostra mirada cap a un altre costat per tapar el seu ridícul: l’operació Gàbia. Però la boleta no era allà, sinó al mateix Arc del Triomf. La gran incògnita és que no sabem amb qui es van emprenyar de veritat. ¿Amb Jordi Turull, amb qui haurien negociat les circumstàncies de l’entrega? ¿Amb els agents que van ajudar l’expresident a deixar en ridícul tot el cos? ¿Amb algú de la facció contrària a la que ha comandat la policia aquesta legislatura que hauria mogut els fils interns i que prepara la seva tornada messiànica per salvar l’honor de la institució? El comissari Eduard Sallent no és de sang calenta, així que alguna cosa greu haurà passat perquè perdés la seva coneguda capacitat d’autocontrol. Fos com fos, hi ha feina per al nou Govern als despatxos del carrer de la Diputació i als del complex Egara. A la policia no hi pot haver submissió política dels comandaments, però tampoc hi pot haver poders paral·lels que mirin d’apallissar els responsables polítics a ritme de les filtracions interessades i que els vagin posant i traient a conveniència partint de jocs creuats de connivències. L’autogovern vol dir això.

Notícies relacionades

Els turistes sèniors a Europa arribaran a 140 milions el 2030

Violència, brutícia i calor asfixiant

Illa no és seriós, és normal

Enmig de tot aquest circ, un jove periodista radiofònic especulava dijous a la tarda sobre l’estat d’ànim de Salvador Illa mentre era investit al Parlament. Advertia de la possibilitat que el candidat estigués molest per ser elegit en aquestes circumstàncies. A la Catalunya convergentcèntrica tot gira al voltant de Puigdemont. Mentre Illa accedia a la presidència només era en aquest univers "l’altre protagonista del dia". I és clar, no podia fer cap altra cosa que estar trist i desconsolat. Quan el protagonista és un pallasso, qualsevol mortal sembla trist. Potser el problema és un altre, i podria fins i tot passar que el nou president, igual que el sortint, es prengui més seriosament la institució que presideix que el que fa i desfà al seu aire omplint-se la boca de la dignitat de la presidència. Illa era dijous molt conscient de la gravetat del moment, però no estava malhumorat com saben els que el coneixen mínimament i l’han tractat. En canvi, al banc de la nova oposició els que es mostraven molt segurs d’estar gestionant una altra jugada mestra apujaven el to de veu i la gesticulació per eclipsar l’emprenyament que portaven a sobre per haver sigut els actors d’una representació sense que el protagonista els hagués ensenyat el guió ni els hagués explicat el final. En la dictadura de la imatge, només compta el que surt al quadre que enfoquen les càmeres, i allà res és el que sembla.