"El meu fill i jo érem fugitius"

El cas de l’E. mostra els avenços però sobretot les mancances de la xarxa de protecció de les dones que sobreviuen a la violència masclista. Ara ella és capaç d’identificar totes les agressions: des de les bronques perquè la miraven els homes pel carrer quan eren nòvios fins a l’aïllament respecte a la família i als amics, les empentes, els cops de puny a l’esquena i els ofegaments amb el coixí. "Després venia i repetia que canviaria, que es mataria si el deixava. Deia que era l’únic que m’estimava, però en realitat em vaig quedar sola", afirma la dona, que no pot treballar, viu d’una pensió i depenia econòmicament d’ell. Van ser set anys d’una relació de violència.

El cicle es va trencar quan l’E. va acudir al centre de salut mental després de la mort de la seva mare durant la covid. "Li vaig demanar permís i m’hi va deixar anar", recorda la dona, que necessitava el consentiment del marit per a qualsevol moviment. Van ser la psicòloga i la psiquiatra les qui li van treure el tema. "Em van dir que sospitaven que passava alguna cosa amb el meu marit. Vaig plorar i els vaig dir que sí". Ells van contactar amb el servei d’informació i atenció a les dones (SIAD) de la comarca i utilitzaven la consulta psicològica per reunir-se amb ella d’amagat. Aquesta possible sortida es va truncar quan ell va decidir que ella no aniria més a teràpia. Fins que va començar a portar el nen al centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), on van tornar les trobades d’amagat. Després de diverses sessions, va pactar la seva sortida amb les treballadores del SIAD. "Me’n vaig anar al supermercat amb la roba que duia, el DNI i la targeta del banc, em van acompanyar a buscar el nen a l’escola bressol i ja no vaig tornar a casa".

Les treballadores ja havien reservat dues places en una casa d’acollida, a més de 180 quilòmetres de l’agressor. "Les primeres nits dubtes molt de si has fet bé, de si has deixat el nen sense pare. Et fa pena i et sents fatal. No és un alliberament", explica. Llavors van començar a arribar els primers missatges i trucades, que ella no va contestar mai. Va interposar la denúncia i es va fer la vista ràpida, que va acordar una ordre de protecció per a la mare però l’obligació de portar el nen a un punt de trobada amb el pare cada 15 dies.

Errors del sistema

Al cap de 23 dies va haver d’anar-se’n a una altra casa d’acollida. "Es va presentar a l’escola bressol amb una foto del nostre fill". Llavors els van traslladar a 92 quilòmetres d’on eren. "Dos mesos després es va presentar al CDIAP del nen". Es van mudar a 100 quilòmetres de nou i ella va demanar permís, a la casa d’acollida, per apuntar-se a un gimnàs. Li van dir que no hi havia cap problema. "Era el Viva Gym, la franquícia on ell i jo ja ens havíem apuntat en un altre lloc. Li va arribar un correu conforme m’havia donat d’alta en aquest poble i va venir". Un altre canvi: aquesta vegada a 30 quilòmetres. "Al cap d’unes setmanes va aparèixer a l’hora del pati del col·le". I així fins a nou vegades.

Un cop la va trobar perquè, sabent on residia pels missatges de La Meva Salut, un arquitecte va dir on havia dissenyat una casa per a víctimes de violència. Altres cops apareixia a les portes del CAP. "I un dia em va enviar un missatge que deia: ‘Vigila amb la finestra de l’habitació, que el nen podria caure’. Era una manera de fer-me saber que sabia on érem i d’avisar-me que podia fer mal al nen". Al final, els responsables de la Generalitat li van recomanar que s’amagués a les Canàries, les Balears o la Sierra de Madrid. Ella va decidir sortir de la xarxa pública i anar-se’n pel seu compte. A més, després del trencament de l’ordre d’allunyament, ella havia passat a tenir la custòdia exclusiva.

Notícies relacionades

Creixen projectes entre generadors i reutilitzadors dels residus

Trump desemmascara el Partit Demòcrata

Des que no és a Catalunya no n’ha sabut res més, d’ell. "No fa gaire ens vam adonar que ens trobava a través de La Meva Salut", explica. El sistema li enviava SMS de les visites mèdiques que tenia el nen. I després recorria totes les escoles del municipi fins que el trobava. "Estava a l’atur; no tenia res a fer. Només anar contra mi".

Aquests dos anys han sigut una pel·lícula de por. "Em sentia com una marioneta. Vivíem com fugitius. Els nostres noms estaven protegits a l’escola, al metge... I després ell s’assabentava de tot per La Meva Salut".