La presa on va germinar la vaga de La Canadenca

Com a Germinal, la novel·la de l’escriptor Émile Zola, la reunió clandestina a la taverna era l’avantsala d’un intent de revolució orquestrat pels treballadors. Però, en aquest cas, l’acció transcorria a la comarca catalana de la Noguera, no al nord de França. I els peons no eren miners, sinó que dedicaven la seva jornada laboral a aixecar la gran presa de Camarasa.

La vaga, a Camarasa, no va triomfar, però personatges com Salvador Seguí (el Noi del Sucre) ja havien posat la llavor perquè mesos més tard, a la gran ciutat, la insubmissió civil prosperés a l’empresa elèctrica Riegos y Fuerza del Ebro, que pertanyia a Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, una companyia coneguda arreu del món com La Canadenca.

La vaga es va convertir en una de les més importants de la història d’Espanya, però pocs saben que el preàmbul (fallit) va tenir lloc a la presa de Camarasa, que també era propietat de Riegos y Fuerza del Ebro.

Les obres per construir el dic i la central hidroelèctrica van començar el 1917 i van canviar per complet la vida a la comarca. Els habitants de Camarasa es van triplicar, passant de 1.000 a 3.000. "Desenes de botigues i comerços nous, també prostíbuls i fins i tot una caserna de la Guàrdia Civil per apaivagar els moviments sindicals, es van instal·lar al poble, que es va convertir en l’autèntic centre neuràlgic de la zona amb l’arribada d’immigrants que venien a treballar en la presa", explica Dolors Domingo, historiadora que està especialitzada en la història d’aquesta infraestructura.

Tifus i pneumònia

De tots els forans que van morir al poble durant els anys de construcció de l’embassament, una tercera part van morir per accident laboral directe. D’altres, per malalties respiratòries o el tifus, sovint derivades de les tasques en la presa. "Hem d’imaginar-nos els obrers sense casc i molls tot el dia per la humitat del riu", detalla Marc Miret, actual responsable de la Central Hidroelèctrica de Camarasa. En total, es calcula que van morir entre un 5% i un 10% dels operaris.

Actualment, la central acull una petita exposició que rememora aquella època fosca per als obrers. I al poble es pot seguir una curiosa ruta rastrejant els locals que van proliferar durant aquells anys d’atrafegament veïnal i polític tan intens. Un cop la central va estar acabada, no van ser necessaris tants treballadors i la vida va començar a desaccelerar-se a Camarasa.

Edifici centenari

Però aquesta hidroelèctrica no és tan sols un lloc per a la història. Aquest edifici centenari encara està en funcionament i té capacitat per produir 52 megawatts d’electricitat. Miret, a més de comandar la central actualment, hi està vinculat també de manera sentimental: "Els meus dos besavis van treballar al taller mecànic i a la sala de turbines, respectivament. El meu avi va ser operador del quadre de control i el meu pare va estar al taller elèctric i en la direcció".

La biografia de la central, una de les més antigues d’Espanya, corre per la sang de Miret. "Per mi, que des de petit tenia ben clar que volia treballar aquí, és un orgull formar part d’aquesta planta", no dubta a admetre avui dia. Les coses han canviat molt amb el pas dels anys. Ara treballen a la central només quatre persones, perquè tot està molt automatitzat.

Mateix model de producció

Notícies relacionades

El final de les concessions deixa en suspens deu hidroelèctriques

La IA i la privacitat

No obstant, el model de producció d’energia és el mateix. L’aigua cau a gran velocitat des de la presa, tot aprofitant la gravetat, i activa les turbines per generar energia elèctrica neta. "No podem oblidar la importància de les hidroelèctriques com a font d’energia renovable", avisa Miret, responsable d’aquesta central, que en l’actualitat es troba en mans d’Endesa.

Miret, que no es limita a romantizar les cròniques de Camarasa, remarca la contribució actual de la presa a la vida de la localitat: "És necessari evocar la lluita obrera d’aquells temps per entendre com han canviat les condicions laborals, però també val la pena recordar que avui és impossible entendre Camarasa sense la presa i la central".