Un germà sense cos (1): Explotació | Text i podcast

Jo faig de dependenta de supermercat i cobro poc, però bastant més que els amics d'universitat del meu germà, que es passen hores llegint un munt de llibres que jo no entenc per escriure articles complicadíssims que no se sap molt bé què diuen pels quals els paguen una misèria. El meu germà ja fa temps que va decidir que ell no estava disposat a continuar a la roda de hàmster de l’autoexplotació i em citava un llibre d’una tal Remedios Zafra sobre la trampa d’entusiasmar-se en el món acadèmic per no arribar mai a res perquè tot està pensat per no arribar mai a res. De manera que el meu germà, per no caure en la trampa de no arribar a res, va decidir no fer res. Quan el sento que es queixa de tot aquest sistema pervers alienant em sento una mica millor amb la meva feina de caixera de supermercat, que em permet pagar les factures a final de mes.

Sense parlar-ho també vam decidir compartir pis per mantenir l’únic vincle estrictament biològic que ens queda. Des que es va morir la nostra àvia només ens tenim l’un a l’altra. La convivència no ha estat sempre fàcil, potser perquè ens sabem tan inevitablement dependents, potser perquè és un càrrega molt feixuga saber-nos l’únic parent d’una altra persona. Ara intento recordar com eren els dies abans que comencés el confinament pel virus, però em costa tornar a uns temps que ja semblen d’una època molt remota. Només han passat uns mesos i en canvi sembla que el món s’hagi capgirat i res del que pensàvem, sentíem i érem abans no és el que pensem, sentim i som ara. ¿Com pot ser que la pandèmia ens hagi canviat tant? Són preguntes que no deixo de fer-me, perquè al meu germà li han passat coses estranyes durant aquests mesos que ha hagut d'estar-se tancat a casa. No m'hauria imaginat mai que una persona més o menys definida, amb uns límits concrets, una persona que conec des que vam néixer i que és el que en diríem normal, acabaria separat del seu propi cos, dient-me que aquest no existeix.

El voldria recordar com era: inquiet, alegre, entusiasmat amb totes les mogudes en què participava, abraçat al ritme accelerat de la ciutat quan aquesta era un no parar d’anar i venir de gent. Aquella ciutat viva que sentíem que ens volia expulsar als seus marges gràcies a la globalització i la gentrificació massiva. Tot per als turistes, ells eren els amos dels espais que ens corresponien, els visitants d’estades breus ocupaven els autobusos, el metro, les terrasses dels bars on nosaltres no podíem seure a prendre res perquè els preus estaven fets a la mesura de la butxaca dels estrangers i no pas de la nostra esquifida economia.

La memòria em traeix i em fa veure els transeünts de llavors amb mascareta, però els dies previs a l’estat d’alarma no hi havia ningú que en portés. Potser alguns xinesos que cestaven alertats dels perills de la nova malaltia i no se’n fotien com fèiem nosaltres. Tant el meu germà com jo dèiem que tot plegat era una exageració, que allò no era més que un refredat normal i especulàvem sobre les conspiracions que hi havia darrere tant alarmisme.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Ara faig memòria i no puc recordar una Barcelona sense gent amb mascareta, cosa que em provoca una certa inquietud. Si la memòria em traeix amb un detall tan insignificant com aquest, ¿com puc tenir la certesa que el que recordo és el que va passar?¿Com puc saber qui soc jo? ¿Com sé que el que soc ara és el mateix que vaig ser fa cinc mesos o cinc anys? Ara veig que se m'han contagiat els pensaments estranys del meu germà que, a poc a poc i sense que jo pogués fer-hi res, el van acabar escindint del seu propi cos.