Un germà sense cos (2): Brossa | Text i podcast
El Samuel em va explicar que recollir menjar de les escombraries era una pràctica habitual en ciutats com Nova York. Que el mercat capitalista explotador (alienant, és clar) estava pensat per produir i produir esgotant els recursos de la Terra
ninook
Abans de tot això el meu germà Samuel entrava i sortia, encara que no tingués feina no parava en tot el dia. Quedava amb els seus amics, anava a concerts i escoltava conferències, participava en mobilitzacions de tota mena. Jo l’avisava cada cop que al supermercat quedava lliure una plaça de reposador, però ell em deia que no pensava participar en el sistema capitalista alienant. Sempre deia alienant. La seva contribució a la nostra economia era recórrer les botigues del barri quan tancaven per recollir menjar a punt de caducar que les normes sanitàries obligaven a llençar a les escombraries. Ell m'explicava les xifres del malbaratament d’aliments, i la veritat és que feien esgarrifar. No té cap sentit que hi hagi tanta gent al món passant gana i que la perversió del sistema produeixi menjar per ser malbaratat. Jo això ho entenia, però no vaig agafar mai res a punt de caducar. Em feia angúnia i fàstic tot i saber que aquells productes eren perfectament comestibles. L’àvia ens havia ensenyat a menjar bé, coses senzilles i bàsiques però mai recollides dels contenidors. A mi, menjar de les deixalles em feia cosa. El meu germà em deia que els meus escrúpols no tenien cap sentit, que si els aliments estaven bé, per quina raó els havíem de descartar i ens havíem de gastar diners en comprar-los, que recollir menjar a punt de ser tirat no era molt diferent d’agafar-lo de les estanteries. Jo el seu raonament el trobava lògic, estava d’acord amb els seus principis. La nostra àvia, que besava el pa quan queia a terra, també ens havia ensenyat a no tirar el menjar, però no em vaig poder treure la mania, em semblava que si començava a alimentar-me dels contenidors em sentiria com rebaixada, com si m’haguessin llimat una mica la dignitat.
El meu germà tenia un nom per a totes les coses que feia. En aquest cas em va explicar que recollir menjar de les escombraries era ‘freeganisme’ i que ja era una pràctica habitual en ciutats com Nova York. Que el mercat capitalista explotador (alienant, és clar) estava pensat per produir i produir esgotant els recursos de la terra mentre s’aprofitava de la força de treball de persones com jo. El meu germà, evidentment, estava molt preocupat pel medi ambient i les conseqüències desastroses que té l’acció humana sobre el planeta. Ens l’estem carregant, em deia cada cop que entrava a la cuina i canviava de lloc els envasos que jo no havia classificat bé, exhausta com estava amb el piiip piiip de la caixa ressonant-me dins del cap. Si hagués tingut diners per pagar-se el viatge hauria anat a Madrid quan hi va ser la Greta Thunberg. Ell i tots els seus amics ecologistes la seguien amb fervor, com si es tractés d’una estrella de rock o més aviat com si fos un profeta que hagués vingut a salvar el món. Jo, la veritat és que no estava molt al dia, dins del supermercat la Greta ens quedava una mica lluny.
Jo em sabia de memòria els preus del súper, i els de les botigues ecopijes eren més elevats
Just abans de la pandèmia l’ecologisme era la principal preocupació del meu germà. Em parlava de decreixement, de vida ‘slow’, de ‘zero waste’ i gastava bona part del seu temps en pensar maneres de no generar més residus. Volia que compréssim els productes que no podia arreplegar a les escombraries a granel, en unes botigues 'ecopijes' de Gràcia, i amb això vam tenir moltes discussions. Perquè l’objectiu de comprar a granel era generar menys envasos, però jo em sabia de memòria el preu dels productes del súper (el meu germà em deia que tots flotaven en petroli) i els de les botigues no contaminants eren molt més elevats. I això que no tenien la despesa dels envasos, però com que a la gent li preocupa tant el medi ambient, els emprenedors d’aquesta mena d’establiments no tenen cap problema a treure profit de la consciència mediambiental dels seus clients. Jo li havia dit al meu germà que això també era una explotació capitalista més, però no ho volia veure, potser que perquè en aquest cas l’alienada era jo, que hauria hagut de pagar uns diners que no em sobraven per salvar el planeta.
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Notícies relacionadesJust abans que es decretés el confinament, el meu germà va ser diagnosticat de covid-19. Tot i que es resistia a anar al metge i continuava dient que tot era una exageració, es va espantar molt el dia que va començar a notar que s’ofegava. Per sort, el seu va ser un cas lleu, però a partir de llavors, per no contagiar-me, es va haver de quedar a la seva habitació. Des d’aquell moment va estar completament aïllat. Jo li deixava una safata amb menjar davant de la porta i m’apartava quan sortia a agafar-la. I era com tenir un presoner a dins de casa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
