Un germà sense cos (3): Motivació | Text i podcast

El meu germà Samuel, després d’agafar la Covid-19, encara va trigar uns dies a separar-se del seu propi cos. Al començament s’ho va prendre bé, va dir que aprofitaria per posar-se al dia de lectures que tenia pendents. Abans del seu confinament ja tenia tot el temps del món per llegir, però estava ficat en mil activitats i li costava concentrar-se. Només el veia una mica més tranquil quan tornava de treballar un hort urbà que hi ha pujant cap al barri de la Salut. Tot i que li semblava que en algunes aspectes el projecte era massa institucional, massa pijo, el cert és que li anava bñe participar en el que ell anomenava «un projecte obert d’agricultura urbana i comunitat orgànica» o «un laboratori de persones i eines que posen en pràctica una manera diferent de viure a les ciutats: amb rítmiques més pausades, sostenibles, conscients i plaents». Confesso que bona part del que deia el meu germà jo no ho entenia, era ben bé com si parlés un altre idioma. Només vaig poder veure que les activitats de l'hort li anaven bé quan m’explicava les històries de persones concretes, sobretot d’homes d'una certa edat que li donaven la tabarra, deia ell, amb les seves batalletes. Però encara que ho digués com queixant-se, quan es referia a aquells senyors que havien treballat tota la vida a la fàbrica o a la construcció però somniaven amb un petit hort com el del poble del que van marxar quan eren petits, al meu germà se li feia un mig somriure, les faccions se li relaxaven i tenia una llum als ulls que li veia ben poques vegades.

I tot això se li va acabar de sobte al meu germà, es va haver de conformar amb les quatre parets de la seva habitació i una petita finestra que donava al carrer. Un carrer estret com solen ser els carrers de Gràcia. Ell ja tenia una vida molt virtual, dedicava moltes hores al dia a les xarxes socials i fins que vam esgotar tots els mesos gratuïts de les plataformes havia estat mirant sèries i pel·lícules sense parar al seu portàtil. Tenia un mòbil amb la pantalla esquerdada que no deixava mai. De manera que quan va començar tot va dir que no li feia falta res més. Un sostre, un llit, un portàtil i un mòbil. No ho va dir, que també tenia una germana proveïdora de tot el que li fes falta perquè aquesta mena de coses el meu germà i jo no ens les diem mai.

Al supermercat la feina ens va començar a desbordar des del decret d’estat d’alarma. El primer cap de setmana va ser de bojos. Encara no s’havia de mantenir la distància ni portar mascaretes. Van ser els dies en què la gent venia a fer la compra com si hagués de començar una guerra, com si les estanteries s’haguessin de buidar. És veritat que no havíem viscut mai res semblant i que no sabíem què passaria. La primera cosa que es va esgotar va ser el paper higiènic. El meu germà m’enviava missatges dient que en guardés i jo no entenia aquesta urgència per un producte que no fa tant que es va inventar, que és necessari però no et mors si no en tens per casa. Tota aquesta histèria col·lectiva va comportar més hores extres de les que he fet mai a la vida, unes hores que no en deien si cobraríem o no. El director d’àrea venia tot 'trajat' a donar-nos discursos motivacionals, ens deia que a partir de llavors seríem serveis bàsics essencials i havíem d’estar a l’alçada. Que sense nosaltres la gent no podria menjar.

Quan hi a haver restriccions importants de mobilitat i algunes marques de productes molt específics es van acabar, normalment pijades que la gent venia a buscar avorrida com estava de no poder sortir a menjar fora, es van començar a vendre marques del tot desconegudes o completament oblidades, sovint de menys qualitat però que veníem al mateix preu. Després ja van ser obligatòries les mascaretes i els guants i la gent ens preguntava d’on les havíem tret perquè no en trobaven per enlloc i les poques que hi havia cels les havien fet pagar a preu d'or en alguna farmàcia. Després del paper higiènic el que es va acabar van ser els guants de cuina, que no se sabia encara si servien o no, però era igual perquè en aquelles primeres setmanes moltes coses que feia la gent no tenien ni cap ni peus.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Després van arrasar la farina i el llevat, es veu que tothom es va posar a fer pa. Finalment el que es va acabar van ser les patates de bossa, les olives i els refrescos de llauna. Al súper vam interpretat que tothom estava fart del confinament i havien decidit muntar les seves festes particulars o fer el vermut a la finestra. Fos com fos, al súper el ritme va passar a ser frenètic, ens fèiem un fart de portar palets d’aquí cap allà, de col·locar els productes i d'aguantar els nervis dels clients, que saltaven a la mínima. Més encara quan vam començar a tenir notícies de les morts, dels avis que queien com mosques a les residències.