Un germà sense cos (4): Persones | Text i podcast

Entre mascaretes, guants, la distància física dels altres i la feina sense descans mentre la majoria de la població era obligada a quedar-se a casa i els carrers s’anaven buidant, vaig tenir la sensació que el món s’acabava. El món s’acabava però jo no podia deixar de treballar i treballar sense parar, perquè moltes empreses ja feien aquella cosa nova anomenada ertes, que no era res més que acomiadar el personal. Pensava en les factures, que no es pagarien encara que arreplegués tot el que menjàvem de les escombraries. El meu germà i jo només ens teníem l’un a l’altra, no hi havia ningú a qui poguéssim demanar ajuda si quèiem al precipici. Potser perquè pensava molt en això, en què no podia deixar-me caure, que em semblava que tot el meu dia a dia era com el d’un funàmbul caminant sobre una corda entre dos gratacels. Aquesta imatge no m’ajudava gaire, però em perseguia totes les hores. Afilerar paquets d’arròs, el piip de la caixa, les senyores espantades que no recordaven on era el detergent que feien servir, les baralles a les cues de clients, les reaccions irades perquè a algú se li havien acostat massa, les neteges exhaustives amb desinfectant durant les hores del migdia, les mans suades, la pudor de les mascaretes, tot això eren les passes que jo feia damunt la corda enlairada per arribar a l’altra punta, que no era res més que el cobrament d’un sou que em permetria pagar les factures. I un cop que arribava, torna a començar un altre mes, i un altre i un altre.

Als vespres, en la foscor silenciosa d’una ciutat sobtadament fantasmal, jo arrossegava els peus fins a arribar a casa, amb el meu cos que continuava dret per pura inèrcia. No volia pensar, només volia menjar una mica i posar-me dins del llit, però m’havia d’ocupar del meu germà, li feia el sopar i li deixava a la safata a la porta. M’apartava una mica i ell, des d’allà, em parlava. M’explicava el que l’havia indignat: la pobresa, el sistema, que tot era conseqüència de les retallades, que ara finalment hem vist l’aspecte real que té el neoliberalisme salvatge en què vivim, que la malaltia era una mena de càstig pel nostre comportament immoral amb la naturalesa, que ara se’ns girava en contra en forma de pandèmia. I que allò era, evidentment, el final de l’espècie humana, l’única que haurà contribuït a la seva pròpia extinció. Ja no hi ha res a fer, em deia, i jo me n’anava a dormir per llevar-me l’endemà i deixar-li l’esmorzar abans d’anar cap al súper.

El meu germà estava cada cop més prim. S’havia rapat al zero per no gastar aigua, vestia la mateixa roba dia sí dia també i en una de les nostres converses a dos metres, una mica exaltat, m’havia explicat que ara sí, ara faria el canvi definitiu cap a una vida veritablement sostenible. Que la pandèmia era una oportunitat única per canviar el nostre comportament. Que a partir de llavors faria una vaga de consum ben feta i deixaria de ser el problema. Que no li posés més cadàvers a la safata perquè d’una vegada per totes abraçaria el veganisme, que és l’única conducta moral acceptable. Ni generar residus, ni assassinar altres espècies ni contaminar de cap manera. Decréixer per aturar la maquinaria del neoliberalisme salvatge necròfag.

El veia amb el rostre demacrat, més pàl·lid que mai, i li preguntava sovint pels símptomes. Em deia que no patís, que estava bé però que de totes maneres potser ens aniria bé minvar la població mundial i que la naturalesa és més sàvia que nosaltres i sap molt bé el que es fa. Em feia patir sentir-li dir coses d’aquestes i em semblava que se n’anava una mica de la realitat, que tan tancat a la seva habitació connectat amb un món completament virtual estava perdent la perspectiva sobre les coses. Li vaig recordar que els que morien eren persones, com i ell i jo i avis com la nostra que ens havia estimat tant i ens havia ensenyat a cuidar-nos. Que ells no tenien la culpa del neoliberalisme no sé què. Però els ulls del meu germà s’havien tornat de vidre, potser perquè dormia poc, enganxat com estava a internet.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Algun diumenge que tenia una mica de temps vaig repassar la seva activitat a xarxes i vaig veure que els missatges que publicava, sobretot a Twitter, eren cada cop més agressius, d’una violència estranya en temes que a ell, a títol personal, ni li anaven ni li venien. Flagel·lava de manera implacable qualsevol opinió amb la que no estigués d’acord, sovint contradient-se a si mateix. I no era l’únic, molta gent de la que seguia, persones que fins llavors eren més aviat raonables, s’havien convertit en autèntics 'hooligans' de l'opinió.