Un germà sense cos (5): Animals | Text i podcast

Un dia, quan vaig tornar de la feina, el meu germà va obrir la porta de seguida que em va sentir entrar. Tenia els ulls oberts d’una manera estranya i la seva expressió era una barreja d’entusiasme i indignació. Que per fi havia pogut llegir un llibre que tenia pendent de feia temps, em va dir, el llibre més revolucionari de tots els que s’havien escrit. Era 'Alliberament Animal', de Peter Singer, publicat el 1975 amb una lucidesa increïble. L’autor ja havia descobert, anticipant-se com un profeta, em va dir el meu germà, que el comportament dels humans és del tot absurd. Que els animals són les principals víctimes de la història, que la nostra civilització s’ha construït sobre el patiment i el genocidi, va dir 'genocidi', de les altres espècies. Que com és possible que tractem els animals com si fossin completament diferents de nosaltres quan en realitat nosaltres som els seus companys, que compartim amb ells no sé quin noranta i pico per cent de gens.

Jo no podia ni arrossegar el meu cos, l’únic que volia era treure una cervesa freda de la nevera i beure-me-la davant del televisor menjant-me una pizza precuinada que havia pagat al súper convertint-me a mi mateixa en la meva última clienta del dia. Una clienta que no havia remugat ni s’havia queixat ni havia protestat perquè només quedaven pizzes de pernil dolç i formatge. Només volia sortir d’aquell local sempre il·luminat de manera artificial, amb un aire que semblava sintètic pel filtre de la mascareta, amb uns companys de plàstic embolicats com estaven de dalt a baix. Només volia fugir de l'olor de desinfectant que semblava haver-me matat el gust i l’olfacte. Seure al sofà enfonsat, empassar els glops gelats i amargants i mastegar la massa gomosa d’un plat que almenys no havia hagut de cuinar.

I en comptes d’això vaig haver d’escoltar-me aquell discurs estrany que el meu germà deixava anar com si hagués tingut una epifania. Que tots els animals són iguals, nosaltres inclosos, que com podia ser que haguéssim aconseguit alliberar les dones, els negres, els pobles colonitzats i tots els oprimits de la humanitat i en canvi no havíem pensat mai en l’alliberament animal. Quan m’explicava això traient mig cos de la seva habitació jo tenia un mal de peus que no me l’aguantava. Que al començament semblava ridícul parlar de l'opressió sobre altres espècies però que això és exactament el que estem fent, separar de manera radical els pertanyents a altres espècies dels que som humans. Que això suposava una discriminació brutal i que ell, tan bon punt s’acabés el confinament, dedicaria totes les seves forces a boicotejar aquell tràfic d’éssers que senten igual que nosaltres, que són tan humans com nosaltres.

Jo amb prou feines vaig poder-li contestar que les persones som persones i els animals, animals, que és cert que els podríem tractar millor però que no érem el mateix. Llavors va començar a parlar de manera accelerada, dient que aquesta va ser la reacció que van tenir els homes quan les dones van començar a reivindicar els seus drets i em va citar una feminista de nom estrany que no sé repetir. Que si jo trobo ridícul l’alliberament dels animals també hauria de trobar ridícul el de les dones. A mi els peus ja no m’aguantaven més i li vaig dir que me n’havia d’anar al llit, que hi havia companyes de feina malaltes i com que al súper no volien contractar més personal ens obligaven a fer torns de dotze hores. Que jo estava preocupada perquè encara no ens havien dit si ens les pagarien o ens farien agafar dies lliures per compensar les hores extres. 

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Al meu germà aquestes qüestions no semblaven interessar-li gens, va continuar amb el seu discurs sobre els animals i jo em vaig preguntar si és que ens havia passat facturar el fet de veure tantes pel·lícules Disney on els animals parlaven. Que jo també havia plorat quan mataven Bambi, que no m’agradaven les corrides de toros ni cap festa d’aquestes amb animals perquè, com deia l’àvia, amb el menjar no s’hi juga i és absurd fer servir les bèsties per diversions inútils. Però d’aquí a creure que els animals són persones ja és una exageració. Sobretot perquè hi ha molta gent al món que viu en condicions infrahumanes. No vaig dir-li allò del cicle de la vida ni vaig rebatre cap de les idees boges que deixava anar, unes idees que li havia llegit a un senyor molt important que era catedràtic a no sé quina universitat americana. Com m’hauria pogut fer més cas a mi si jo no sóc res més que una dependenta de supermercat?