Un germà sense cos (6): Cos | Text i podcast
El meu germà, l'única persona que tenia en aquest món, se li estava anant l'olla i no sabia com podia ajudar-lo. Vaig haver d'acostumar-me a l'angoixa de no saber què passaria amb ell, què passaria amb nosaltres
ninook
A mi les coses que deia el meu germà em semblaven una bogeria. Que si som capaços d’assassinar vides animals perquè no tenen una consciència humana, perquè no sacrifiquem aquells membres de la nostra espècie que tampoc no la tenen, com alguns malalts en coma irreversible, discapacitats greus o vells amb demència? Jo em pensava que ho deia de broma però no, no hi havia ni rastre d’ironia en la seva expressió embogida. Jo no sabia què fer. Al meu germà, l’única persona que tenia en aquest món, se li estava anant completament l’olla i no sabia com podia ajudar-lo. Vaig trucar al 061 amb la por de no saber si encara era de pagament i a final de mes em vindria una factura per un ull de la cara. Una companya de feina em va dir que no, que ja ho havien canviat i era gratuït. Però sempre que trucava estava ocupat, em feien estar a l’espera i jo no podia esperar perquè trucava mig d’amagat quan aconseguia escapar-me un moment al magatzem. Em feia por que el meu germà no fes alguna bestiesa. Com que no vaig aconseguir que m’atengués ningú, ni tan sols per telèfon, vaig haver-me d’acostumar a l’angoixa de no saber què passaria amb ell, què passaria amb tots nosaltres.
Em vaig sentir una mica alleujada quan uns dies després va deixar estar el tema dels animals. Em va dir que el confinament li anava molt bé perquè es dedicava a les lectures pendents, algunes de les quals eren molt complicades i requerien un nivell de concentració elevat. Per això ara, després d’anys d’escoltar-se les seves conferències, finalment podia llegir Judith Butler. Que era molt difícil de comprendre però una vegada que hi entres descobreixes unes veritats impossibles de negar, unes veritats que contribuiran definitivament a l’alliberament de l’ésser humà de totes les categories normatives, tots els binarismes i tots els mecanismes que l’oprimeixen. Jo, per exemple, he nascut noi però em considero noi per la manera en què m’ha performat la societat, començant per la nostra àvia, que sense preguntar-me res es va dedicar a comprar-me camions i pilotes quan jo potser hagués pogut triar cuinetes i 'barbies'. Vaig recordar la nostra infantesa i que ell també jugava a cuinetes. L’àvia, que era més moderna que les altres, deia que no hi havia cap problema, que els nens poden jugar a cuinetes i no per això deixaven de ser nens. També em va venir al cap la baralla que vam tenir el meu germà i jo quan em va agafar una de les 'barbies' i la va fer servir per fregar el terra de la terrassa.
Vaig recordar la nostra infantesa i que ell també jugava a cuinetes
Al començament la seva nova lectura no semblava preocupant, era millor que parlés de lluitar contra els estereotips de gènere que no pas de sacrificar persones sense consciència humana. Almenys això és el que li vaig entendre. Mentrestant al súper havíem tingut una feina de més, que era la d’anar canviant els preus dels productes. Gairebé tot s’apujava. En una de les xerrades motivacionals del cap d’àrea (que amb les mans suades dins dels guants i la pantalla de plàstic no ens motivava gaire, la veritat) ens va explicar que ara el consum s’havia desplaçat, que la gent havia deixat de tenir moltes despeses com ara bars i restaurants o viatges i això feia possible que poguessin invertir més en els productes de primera necessitat. Que els clients ara veien que valia més la pena pagar una mica més per més qualitat. Però el cert és que els productes eren els mateixos, l’únic que canviàvem eren els preus. Quan li preguntàvem per les hores extres i si les cobraríem (que hagués estat molt més motivacional que la seva xerrameca) tirava pilotes fora i ens deia que l’empresa encara no havia pres una decisió, que amb la situació d’emergència que teníem havíem de tenir paciència.
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Va ser després d’aquesta xerrada que vaig descobrir, en arribar a casa, que el meu germà s’havia separat del seu propi cos.
Li vaig preguntar si estava bé i em va respondre que més del que havia estat mai
El vaig cridar i en comptes de treure el cap com feia sempre només en vaig sentir la veu. Li vaig preguntar si estava bé i em va respondre que més del que havia estat mai. Que per fi s’havia desfet d’aquella nosa altament contaminant. Amb por de contagiar-me (i de contagiar els clients del supermercat sense saber-ho) em vaig acostar a la seva habitació més del que havia fet mai en tots aquells dies. Vaig empènyer la porta i no només vaig veure el llit desfet, una olor de resclosit insuportable i la pantalla lluminosa de l’ordinador. A ell no el veia però la seva veu em va explicar que amb la lectura de Butler havia arribat al fons d’una veritat revolucionària: que el cos no existeix, que la matèria no és res més que una contingència innecessària i altres coses que no aconseguia entendre. Finalment me’n vaig adonar: en un cantó, entre l’escriptori sota la finestra i l’armari, hi havia el que semblava un munt de roba bruta acumulada. Però mirant bé vaig descobrir que allò no era res més que el cos del meu germà.
