Un conte de vampirs (4): He d'amagar aquest diari | Text i podcast

Atenció, estimat diari, ho escriuré: Avui he estat parlant amb el vampir. Ha sigut així. Jo estava amb el llibre de ‘Les bruixes’. Estava llegint al carrer a prop del taller mecànic perquè hi ha un pedrís amb ombra i fa fresc, a casa de l’àvia no es podia estar de la calor. Anava per la pàgina 56, i de sobte se m’han acostat dos nens del poble que són dolentíssims. Un es diu Rubén i l’altre es diu Cristofer, crec que el seu nom és Cristo Fernando però li diuen Cristofer, com a un de la meva classe que es diu Juan José i li diuen Juanjo, tot i que no estic segur. El cas és que els dos són dolentíssims.

M’han dit que allà no hi podia estar. Els he preguntat per què i ja estava mort de por per si em pegaven o alguna cosa. I m’han dit que aquell és el seu territori i que no està permès llegir-hi merdes ni asseure’s a l’ombra per als de fora que no som del poble. M’he aixecat per anar-me’n i el Cristofer m’ha donat una empenta i m’he tornat a asseure per no caure, i m’ha dit: No t’he ordenat que t’aixequis. M’he quedat callat i assegut i estava mort de por i m’ha dit que li donés el llibre, i jo l’hi he donat perquè és millor evitar els problemes.

Llavors s’ha posat amb l’altre  a fer com que llegien, però era mentida, perquè han dit això: «El Josito és subnormal i la seva mare és una puta que li va posar les banyes al seu pare amb un paio ric i se’l folla i li menja la polla». Et juro que em tremolaven les cames i tot i que estaven dient coses horribles no podia defensar els meus pares perquè tenia molta por. I han continuat dient com si llegissin: «El Josito llegeix aquest llibre per assabentar-se de com és de puta la seva puta mare i de com és de cornut  el seu pare i de com és de mongòlic ell». S’han posat a riure i jo he rigut també només perquè volia que em deixessin en pau, però m’ha dit el Rubén que de què rius tu i li he dit que em diverteixenlels paraulotes.

Per dins pensava que m’agradaria agafar un ganivet i clavar-l’hi a l’ull al Rubén i que li arribés fins al cervell. El cervell és un òrgan que tenim dins del cap i està dividit en dos hemisferis, dret i esquerre, i serveix per pensar. Els zombis mengen cervells perquè no poden pensar en res i tenen molta gana de pensaments, així que van pel món buscant gent per menjar-se els seus cervells. Si agafessin el Rubén i el Cristofer es quedarien amb gana, perquè ells són només músculs.

Llavors el Rubén ha seguit amb el joc de llegir el llibre inventant-se insults i m’he adonat que estava forçant el llom i trencant-lo i arrugant les pàgines i li he dit que sisplau no trenqués el llibre i m’ha dit: «Que callis». I com que continuava maltractant el llibre i és del meu pare quan era petit, l’hi he dit, que no era meu, i que sisplau parés de fer això, però que si volia podia continuar dient coses, i llavors m’ha dit: ¿Ah, és del teu pare? I li he dit que sí i llavors ha escopit a les pàgines i ha tirat el llibre a terra i se m’han tirat els dos a sobre a donar-me clatellades.

Jo no veia res i em cobria el cap pensant que tant de bo no hagués llançat una escopinada amb mocs i que tindré problemes amb el meu pare per deixar que sentit una veu molt forta i un home ha dit: «Desgraciats, deixeu en pau el nen, però què cony us heu cregut» i els dos bèsties han sortit corrents. Però quan he obert els ulls gairebé em cago i he pensat que ara sí que tenia problemes: el vampir era davant meu, ¡era ell qui havia espantat els nens!

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Està demostrat que el sol no els mata, és informació falsa sobre vampirs i és important que se sàpiga. Feia sol i ell no estava ni a l’ombra. Portava pantalons llargs però anava amb màniga curta i tenia la pell molt blanca i portava ulleres de sol. Ha agafat el llibre del terra i amb un mocador l’ha netejat. Després s’ha posat a redreçar les pàgines doblegades, i s’ha quedat quiet com si el llibre li portés records del passat, de quan era viu.