Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast
GRAF8766 PONTEDEUME 18/03/2020.- Un niño mira a la calle desde su casa mientras permanece confinado en la vivienda a causa de las medidas tomadas por el Gobierno para frenar al coronavirus, este miércoles en A Coruña. EFE/Cabalar /
Mentre escrivia tot això al meu diari, el meu pare i la meva àvia van començar a cridar, i és la primera vegada en la meva vida que sento cridar la meva àvia, però crida tan fort que el meu pare va haver de callar, tot i que estava furiós. La meva àvia li va dir que ja n’hi havia prou de muntar escàndols i que les persones que no poden perdonar van a l’infern (perquè ella creu en Déu i en la Verge) i el meu pare li va dir que a l’infern aniria ‘aquell’, i ella va començar a cridar i va dir que Déu perdona tots els pecadors penedits, però no els orgullosos ni els rancorosos, que són dos pecats capitals. La meva àvia té una mica de raó, perquè el meu pare sempre és rancorós amb la mare i mai admet que està trist, per orgull.
El meu pare li va dir que era una arrossegada per portar-li el menjar i ella va dir que no deixaria que es morís de gana, i el meu pare li va dir que es matava de gana ell, que no havia fet res en la seva vida, i la meva àvia li va dir que des que havia tornat al poble no es podia fer cap altra cosa i que no era cosa seva. Però el meu pare li va dir que sí que era cosa seva i que li havia advertit que no vindríem més si passava això, i va dir que tocaríem el dos en aquell moment i que tot li era igual. Llavors crec que la meva àvia es va posar a plorar.
Era com si la tristesa es fiqués per sota de la porta com un llimac
La bronca va ser tan grossa que després la casa es va quedar en silenci, com si la tristesa es fiqués per sota de la porta, com un llimac. Em vaig arrupir al llit i ja no quedava res de por ni de vergonya i només estava molt trist, tot i que no sabia per què, perquè al poble m’avorreixo molt i prefereixo ser a Barcelona, perquè així podré anar a casa de la meva mare i jugar amb la consola.
Llavors es va obrir la porta de la meva habitació i va aparèixer el meu pare i es va asseure al llit. Tenia la cara vermella i em va demanar perdó per cridar-me tant pel carrer. Jo estava molt trist i no li volia parlar, però també estava trist perquè no em sortien les paraules i el meu pare també estava molt trist i necessitava que li parlés, però jo no volia o no podia. Em va dir que aquest home, el vampir, en realitat era el seu pare. I jo crec que ja m’ho imaginava: perquè els vampirs estan morts en vida i l’avi està mort des d’abans que jo naixés.
El meu pare em va començar a dir que no volia que jo conegués el meu avi perquè ells dos no es porten bé, i que hi ha moltes coses que no puc entendre perquè soc molt petit, però li vaig preguntar si el vampir havia intentat alguna vegada beure la seva sang quan era petit, i el meu pare em va dir que ho havia intentat amb tothom i que per això s’havien enfadat. Jo li vaig dir que el vampir ja no tenia les dents llargues, però ell em va repetir que hi ha moltes coses que no entenc. I em va dir que ell volia ser un bon pare perquè jo mai hagués de tractar-lo com ell tractava el seu pare.
Llavors li vaig preguntar el que més m’interessava, perquè vaig notar que em contestaria al que volgués
Llavors li vaig preguntar el que més m’interessava, perquè vaig notar que em contestaria al que volgués. Ell estava assegut amb el cap cot i quan va sentir la meva pregunta vaig pensar que estava sanglotant però en realitat estava rient, i tot i que li queien llàgrimes per la cara i es posava vermell i no podia gairebé ni parlar, va aconseguir respondre a la meva pregunta. Li vaig preguntar si els fills dels vampirs també són vampirs. Quan va parar de riure i va aconseguir parlar, em va dir que sí, que potser ell també era un vampir.
I així és com vaig saber que jo també soc un vampir. És el millor dia de la meva vida. A la tarda, la meva àvia i el meu pare van fer les paus i tot i que estaven parlant de coses de grans jo em passejava per allà i sentia el que deien sense que m’enviessin a l’habitació. El meu pare va dir que ell no pensava veure l’avi, però que tampoc negaria que el veiés jo, i va demanar perdó a l’àvia per haver-li parlat tan malament. L’àvia li va dir que algun dia hauria de perdonar el seu pare, però el meu pare em va mirar i va dir que ja en parlarien.
Al final ens quedarem al poble tot l’estiu. I tot i que aquí m’avorria, ara vull quedar-me per conèixer l’avi. La meva àvia em deixarà portar-li el plat al vampir i estar-me una estona amb ell cada dia, a l’hora de la migdiada, i el meu pare em deixa.
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Notícies relacionadesVull que el meu avi m’ensenyi a adormir cap a baix, a mimetitzar-me i sobretot, sobretot, a treure els ullals retràctils. I quan aconsegueixi fer totes aquestes coses, segurament ja haurem de tornar a Barcelona i començarà el curs i tornaré a veure la mama a casa seva i el primer que faré serà donar a la Carme una lliçó que no oblidarà mai.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
