La càrrega viral de la verola del mico es concentra en les lesions cutànies

La investigació, publicada aquest dimarts a la revista científica ‘The Lancet’, analitza 181 casos de verola del mico diagnosticats a l’Hospital 12 de Octubre de Madrid i l’Hospital Germans Trias i el Vall d’Hebron de Barcelona. L’anàlisi d’aquests casos mostra que tots els afectats per aquesta malaltia desenvolupen lesions a la pell. En el 78% dels casos s’observen lesions genitals i el 43% dels infectats presenten ferides a la zona oral. Segons apunta l’estudi, les lesions en aquestes dues zones concentren les càrregues virals més grans detectades en els pacients. I això, al seu torn, «reforça l’evidència sobre que el contacte pell amb pell durant les relacions sexuals és el factor dominant en la transmissió de la verola del mico».

«Hem observat que el contagi es produeix principalment pel contacte entre les lesions cutànies d’una persona portadora del virus amb la pell o la mucosa d’una altra persona», explica la doctora Andrea Alemany, investigadora de la Fundació de Lluita contra les Infeccions (Hospital Universitari Germans Trias i Pujol). «No podem parlar directament de malaltia de transmissió sexual, perquè no tenim constància de contagi a través del semen o dels fluids vaginals», afegeix una de les científiques responsables d’aquest nou estudi en una entrevista a EL PERIÓDICO.

Aquesta mateixa hipòtesi també queda recolzada per un estudi recent de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV). En aquest cas, els dermatòlegs espanyols també confirmaven que la ruta de transmissió principal d’aquesta malaltia és el contacte durant les relacions sexuals. En aquest sentit, a més, els experts apuntaven que la malaltia pot produir tant pústules (nafres petites, inflamades i generalment plenes de pus) com pàpules (petits quistos sòlids): símptomes molt característics que podien facilitar el diagnòstic dels afectats.

Símptomes atípics

L’estudi també assenyala una sèrie de símptomes i «característiques atípiques» que presenten els afectats per aquest virus. Entre les complicacions més freqüents, i fins ara menys reportades, destaquen la inflamació del recte (proctitis), úlceres a l’amígdala, inflor dels teixits tous dels genitals (edema de penis) i, en un petit percentatge dels casos, abscessos. Un dels quadros clínics diferencials que destaca aquest estudi és una síndrome clínica que comporta inflamació del recte en individus receptors de sexe anal. En aquests casos, a més s’observa que els pacients comencen a desenvolupar símptomes de malestar i febre molt abans de mostrar lesions (tot i que, segons matisen els experts, hi ha la possibilitat que els pacients desenvolupin ferides internes que fins ara han passat desapercebudes).

Aquest tipus de malalties poc comunes en altres malalties, argumenten els experts, es podria utilitzar com una eina per diagnosticar possibles infeccions en àrees amb alts índexs de transmissió. «En ciutats amb alt risc de transmissió, aquests símptomes poden ajudar a identificar possibles infeccions», explica Alemany. «Si un pacient que ha tingut un contacte estret amb un positiu es presenta a la consulta amb malestar general i lesions compatibles amb la proctitis (com dolors, secrecions i sagnia anal) aquests símptomes podrien ser un indicador per fer una prova diagnòstica», assenyala la científica. 

Notícies relacionades

¿Per què pica al coll l’oli d’oliva verge extra? La teva salut et dona la resposta

SanaMent i la salut mental

Segons apunta aquest nou estudi, el 40% dels afectats per aquesta malaltia han requerit tractament mèdic. Sobretot per reduir el dolor i les molèsties associats a aquests símptomes. Les complicacions d’aquesta malaltia són, per ara, poc freqüents. A Espanya, segons dades del Ministeri de Sanitat, el 2,8% dels casos detectats (139) han sigut hospitalitzats i dos han mort. El perfil més habitual d’infectats per ‘monkeypox’ són homes que tenen sexe amb altres homes. En aquest estudi, de fet, dels 181 casos estudiats, almenys 166 dels afectats encaixaven en aquesta categoria.

La investigació també apunta que el període d’incubació d’aquesta infecció és, de mitjana, d’uns set dies. Aquesta dada, segons argumenten els experts, mostra que el període d’incubació del virus és molt més curt del que apuntaven les primeres anàlisis i, justament per això, demostra que la vacunació preventiva dels grups d’alt risc podria ser més eficaç que la vacunació posterior a l’exposició.