Virus letals sense vacuna

A l’inici de la pandèmia de la covid-19, concretament el 30 de gener del 2020, l’Organització Mundial de la Salut va afegir el coronavirus a la llista d’emergències sanitàries amb prioritat per a la recerca i el desenvolupament. Tal com informa l’organització, a escala mundial, el nombre de virus potencials és molt gran, mentre que els recursos per a la recerca i el desenvolupament és limitat. I és que sembla que arran de la pandèmia se’ns ha oblidat que hi ha centenars de bacteris letals que ens sotgen, i per als quals desgraciadament encara no tenim ni cura ni vacuna.

Febre de Crimea-Congo

Taxa letalitat del 10% al 40%

Virus que es transmet de manera principal als humans a través de paparres i de bestiar. Es troba en un gran ventall d’animals salvatges, domèstics (principalment en ovelles, vaques i cabres). La infecció no sol produir-se en aus, però sí en estruços, que han arribat a ser l’origen de casos humans. Els animals se solen infectar per la picada d’una paparra infectada i es manté a la sang una setmana aproximadament.

Entre persones pot donar-se una transmissió mitjançant contacte estret amb sang, òrgans, secrecions i altres líquids corporals produïts per les persones infectades.

El virus es troba normalment a l’Àfrica, els Balcans, l’Orient Mitjà i l’Àsia als països que es troben sota 50º de latitud nord, on habita la paparra que actua com el seu transmissor principal.

Provocada pel virus ‘Nairovirus’, causa brots greus de febre hemorràgica viral. Els símptomes s’inicien de manera sobtada i són molt variats, però entre els principals es troben febre, dolor muscular, mareig, dolor, rigidesa, vòmits, diarrea, canvis d’humor, depressió, debilitat, taquicàrdies, erupció cutània, deteriorament renal i insuficiència pulmonar.

S’identifica a través de diverses proves de laboratori i no té vacuna ni per a animals ni humans.

Ebola

Transmès als humans a través d’animals salvatges i entre persona i persona.

Taxa de letalitat aproximadament del 50%. Actualment no hi ha una cura però estan en desenvolupament diversos tractaments, i hi ha una millora de la supervivència gràcies a procediments de suport precoç que es basen en la rehidratació i el tractament simptomàtic. A més se n’estan avaluant dues possibles vacunes.

Es va detectar per primera vegada el 1976, i va rebre aquest nom a causa que un dels primers llocs on es va identificar és el llogarret de Yambuku (República Democràtica del Congo), que està situada als voltants del riu Ebola. El brot produït entre el 2014 i el 2016 en diversos països de l’Àfrica occidental ha sigut el més extens i mortífer, amb més casos i morts que tots els altres junts.

El virus es troba de forma natural en ratpenats frugívors, i es transmet als humans a través del contacte d’òrgans, secrecions, sang i altres líquids corporals d’animals infectats, i posteriorment mitjançant la transmissió entre persones. També hi ha una potencial transmissió sexual. El període d’incubació és de dos a 21 dies, i no es produeix el contagi fins una vegada n’han aparegut els símptomes. Poden ser febre, debilitat, dolors corporals, vòmits, diarrea, erupcions cutànies, disfunció renal, i hemorràgies internes i externes.

Febre de Lassa

Es produeix a l’Àfrica occidental i té una durada d’una a quatre setmanes, amb una taxa de mortalitat global de l’1%, que s’amplifica al 15% en pacients hospitalitzats. Aproximadament el 80% de les persones no tenen símptomes, i només es produeix una malaltia greu en una de cada cinc persones, i afecta diversos òrgans, com el fetge, la melsa i els ronyons. Es cova durant un període de dos a 21 dies i les persones amb símptomes poden experimentar en els seus primers dies febre, debilitat i malestar. En els casos més greus es poden experimentar vessaments, hemorràgies, hipertensió o sordesa. A més es pot arribar al coma.

Es transmet als humans a través del contacte amb estris domèstics i aliments que han sigut contaminats per l’orina o excrements de rosegadors. A més es pot transmetre en laboratoris i de persona a persona.

El virus es va diagnosticar per primera vegada el 1969, i es troba en diversos països de l’Àfrica occidental.

Síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà

Malaltia respiratòria vírica detectada per primera vegada el 2012 a l’Aràbia Saudita, on s’han produït el 80% dels casos. Entre els símptomes principals es troben febre, tos, dificultats per respirar, i en alguns casos, pneumònia o malalties respiratòries agudes greus.

De manera aproximada, el 35% dels pacients notificats a la institució han mort. El virus es transmet d’animals a persones, especialment en dromedaris, animal associat a infeccions en diversos estats de l’Orient Mitjà, l’Àfrica i l’Àsia. També és possible la transmissió entre humans, de manera principal en entorns d’atenció a la salut. De fet els brots més grans s’han originat en establiments de salut de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i la República de Corea

Actualment no té vacuna ni cura, però estan en procés de desenvolupament diversos tractaments i vacunes. En aquests casos l’única ajuda que es pot proporcionar és el suport basat en l’estat del pacient.

Virus de Nipah

El virus de Nipah es va detectar per primera vegada el 1999 a Malàisia, i el 2001 a Bangladesh, lloc on des d’aleshores se n’han produït brots de forma anual. Però el virus no només es limita a aquestes zones, ja que s’han trobat proves serològiques de diverses espècies de ratpenats en països com Cambodja, Ghana, Filipines, Indonèsia, Madagascar i Tailàndia.

El virus es pot transmetre del contacte d’animals (principalment ratpenats i porcs) a humans i de persona a persona. I es manifesta de diferents maneres, ja sigui per infecció asimptomàtica, infecció respiratòria i encefalitis letal.

S’estima que té una mortalitat del 40% al 70% de les infeccions, però diversa segons el brot. Per ara no té tractament ni vacuna, i com en la majoria de malalties de la llista, el tractament consisteix en el suport al pacient.

Febre de la Vall de Rift

És una infecció vírica que, tot i que afecta de manera principal els animals, també pot afectar els humans a través del contacte amb la sang o òrgans d’aquests o per la inhalació d’aerosols produïts durant el sacrifici dels animals que han sigut infectats. Fins a l’última actualització de l’OMS, el febrer del 2018, no s’han diagnosticat transmissions entre persones. També s’han detectat infeccions per picades de mosquit.

Notícies relacionades

Aïllat un possible cas de virus de Marburg a València

Sanitat, pendent del brot de virus de Marburg detectat a l’Àfrica

Es va identificar per primera vegada el 1931 a la Vall de Rift (Kenya), i des d’aleshores se n’han notificat diversos brots a l’Àfrica subsahariana.

Entre els símptomes es troben la cefalea i dolors musculars i articulars. La majoria de casos són lleus, però un petit percentatge presenta síndrome de la malaltia ocular (pèrdua de visió), meningoencefalitis (caracteritzada per complicacions neurològiques) i febre hemorràgica.