L'activisme ha abanderat la meva supervivència

Sé que mai no tornaré a ser el d'abans. Després del meu primer ingrés, vaig adonar-me que havia d'agafar altres camins per poder seguir endavant. I va ser així com vaig endinsar-me en el món de l’activisme.

Quan vaig descobrir el moviment associatiu, vaig ensopegar amb un munt d’obstacles però també hi vaig trobar amor, comprensió, empatia i llibertat. Llibertat malgrat el patiment emocional que m'acompanya. Perquè “estar boig” és funcionar i pensar diferent però benvinguda sigui la meva bogeria. Una bogeria que em fa invertir el meu temps a defensar els meus drets i els del col·lectiu i també els de familiars i professionals.

Només el fet de poder dir el que pensem i vivim és important. Però encara ho és més una cosa que, tot i semblar fàcil, moltes vegades ha esdevingut una utopia: que se’ns escolti. És per això que els èxits en el camí de l’activisme, per petits que siguin, són passes de gegant.

Avui ja no ens estranya que persones mediàtiques reconeguin que tenen un problema de salut mental. Els protocols de diferents serveis en salut mental es comencen a revisar. Qüestions com aquestes han estat possibles, sens dubte, gràcies a l’activisme. Tinc la certesa que aquest és el camí i que, amb esforç i paciència, assolirem les nostres fites.

Col·lectivitzar les cures

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Per una investigació amb ànima

En una entrevista, l'antropòloga Margaret Mead va explicar que, per ella, el primer símbol de civilització va ser un fèmur fracturat que s’havia curat. Aquest fèmur era l'evidència que algú va acompanyar a qui se'l va trencar, el va embenar i va immobilitzar la fractura perquè pogués curar-se. Aquest fèmur amagava una societat que cuidava a qui ho necessitava. I és que l’activisme és també això: la col·lectivització de les cures, del suport mutu i la lluita contra l’estigma.

Francisco Rubio, vocal de la junta de Salut Mental Catalunya