Un pou on anar a beure

“La poesia no pot / detenir la fam / ni la guerra / ni la malaltia / ni la poesia”, diu un poema d’Antonina Canyelles, poeta que ha merescut el premi Jaume Fuster d’enguany. I és llegir-lo i enfilar-se’m al rostre un somriure murri. És el somriure de qui sap que té a l’abast una torxa encesa que escalfa i que fa llum sense consumir-se. Gràcies, poeta, per recordar-me allò que la precarietat del món i les dificultats del dia a dia, les guerres llunyanes i les malalties properes, sovint em fan oblidar: que la poesia no hi ha qui l’aturi, i que hi serà sempre.

Una vegada ho vaig escriure: “fins i tot quan no ho vol, /sobretot quan no ho vol, / el poema és consol”, i en fer-ho pensava en els poemes que escric, però sobretot en els que llegeixo. Perquè llegir poesia, sense arribar a curar-me mai ni ser aquesta la seva finalitat, m’ha salvat moltíssimes vegades i sé que ho seguirà fent. Llegeixo en un assaig d’Anne Bogart que un poeta nòmada del Senegal va dir a la poeta Antjie Krog que la tasca del poeta és recordar on són els pous d’aigua potable. Quan la supervivència de tot un grup depèn dels escassos pous disseminats al desert, quan tothom ha oblidat on era l’aigua, el poeta és qui sap on són els pous i ho diu. I Bogart fa extensiva la metàfora a la funció de l’art en qualsevol cultura.

Busco el poema que em tregui d’on soc, em dic quan em costa la vida. El busco a les lleixes de casa, de la biblioteca, de la llibreria. De vegades no em cal buscar-lo gaire, que sé en quin racó de la memòria el guardo o en quin llibre esgrogueït de quin poeta estimat he d’anar a rellegir-lo. Sovint el descobreixo allà on no l'hauria esperat mai. I em duc el poema a la llengua. Contra la por, l’ansietat, la confusió. Contra el dolor d’una mala notícia o d’una pèrdua. “Les coses de valor / les he perdudes / pel camí. / Ja només em queda / el valor.”, escriu Canyelles. I com em posa en valor el valor, quan me l’aïlla de les coses! I com em fa sentir més coratjosa en la pèrdua.

La poesia m’ajuda a pensar el sentiment. I és clar que això no em passa només a mi. Moltes persones s’hi apropen en un moment difícil i sovint ja és amor per sempre. Diu la poeta Kikí Dimulà: “La poesia ajuda igual que una gota de calmant en un oceà de tristesa. No és poca cosa.” I no, com està el pati no és poca cosa, i potser és l’únic que tenim, i aquesta gota pot marcar la diferència.

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Per una investigació amb ànima

Hi ha poemes extintor —trenqueu el vidre en cas d’incendi—, m’alleugen quan una pregunta em cou com una ferida oberta. Com quan de petita, incapaç de dormir a causa de la por que ja amb onze anys em feia el món, em deia per dintre poemes, com qui es bressola sola,  fins que m’adormia. La poesia em calma, però no pas com un sedant; que la poesia em vol desperta! La manera que té de calmar-me és mantenir-me encesa. Perquè hi trobo serenor però també commoció, rebel·lia, visió.

García Lorca aconsellava als joves deixar-se commoure —moure— per la poesia, nodrir amb poesia “aquest gra de bogeria que tots portem dins”, sense el qual seria “imprudent viure”. La poesia nodreix la meva bogeria, diu: tens raó —raons— d’encendre’t en aquest món romput i diu he vingut a cremar-ho tot amb el llenguatge i diu soc espai de llibertat. I doncs, aquí teniu un pou on anar a beure. On anar a veure-hi. On anar a viure. Hi ha aigua per a tothom.