La generació de vidre: clixé i estigma

Tot i que sempre se’ns ha venut la idea romantitzada i edulcorada de què bonica és la joventut!, o ser a la flor de la joventut, la realitat és que ser jove no és gaire fàcil.

De fet, existeix una perspectiva contradictòria sobre aquest període d’edat, sovint alimentada pels mitjans de comunicació, i molt present en l’imaginari social. D’una banda, el jovent és criticat presentant-lo com hedonista, egoista, irresponsable, i d’altres adjectius que mostren una perspectiva més aviat criminalitzadora. Aquesta visió conviu amb una més mitificada i idealitzada d’aquesta edat, per la qual ser jove es considera una virtut, promovent la creació d’un culte envers la joventut.

La visió dels i les joves com una massa uniforme i homogènia implica que sempre hi hagi hagut diferents comportaments d’aquests i aquestes que són jutjats i desaprovats. Però, i ara, més recentment assistim al fenomen de la recriminació per gran part de la societat de conductes relacionades amb la salut mental, o més específicament amb la pròpia salut mental de la població jove.

L’estigma de ser jove

Els estereotips, els prejudicis i l’estigma per ser jove existeixen. De fet, la discriminació per raó d’edat es coneix com a edadisme. Aquesta es manifesta des d’una perspectiva adultocentrista per exemple, amb la ridiculització i burla d’una persona jove per expressar la seva opinió en un grup d’adults, on aquesta és automàticament minimitzada i invalidada únicament pel fet de tenir-ne menys anys que la resta; “deixa parlar als adults, que sabem allò que diem”, “els joves creieu que ho sabeu tot”, “quan tinguis la meva edat ja m’ho explicaràs”.

Des d’aquesta perspectiva adultocentrista s’ha construït un relat estigmatitzat i simplificat de la joventut, on les i els adolescents són titllats uniformement de rebels, immadurs, mandrosos, narcisistes, impacients, consentits i un llarg etcètera.

Aquesta discriminació envers l’adolescència, però, encara es torna més complexa quan entra en joc i interacciona amb la salut mental; la criminalització i banalització del patiment del jovent amb discursos adultocentristes fa que l’estigma associat a la joventut se sumi a l’estigma envers la salut mental, creant un clima d’indefensió per l’adolescència on es genera un escenari que dona peu a comentaris i actituds invalidants per part de la societat adulta; des que ho fan per cridar l’atenció, no saben què és l’esforç, són massa joves per patir així a això simplement són coses de l’edat.

Tots aquests es materialitzen en l’aplicació del recent i viral clixé de la generació de cristall. La crítica envers la joventut a través d’aquest concepte és un gènere que triomfa a tot arreu, des dels sopars de Nadal i les converses de bar fins als mitjans de comunicació. Nosaltres, des d’Obertament hem vist comentaris verdaderament esgarrifadors i culpabilitzants, que posen una mica els pèls de punta, dirigits a activistes joves de la nostra entitat que comparteixen la seva experiència i vivència amb la salut mental en els mitjans de comunicació.

Mentre una activista explica en un diari digital els seus intents de suïcidi i conductes autolesives posant l’accent en la demanda d’ajuda, testimoni que recordem pot ajudar a salvar vides, la resposta que ens trobem son comentaris del tipus Tant de bo aquesta generació hagués estat criada amb més mà dura i ja veuríeu com deixarien de plorar per tot.

La idea de generació de cristall es fa servir com a metàfora de la suposada exageració, fragilitat i sobreprotecció que caracteritza les noves generacions. Aquest concepte és essencialment discriminatori, una etiqueta reduccionista que fa més palesa els prejudicis adultocentristes que la realitat dels i les joves, i que no està exempta de tenir-ne conseqüències sobre la salut mental del jovent.

Realment és una generació de cristall?

La manca de validació dels malestars en l’adolescència pot portar a la internalització de la creença que aquests no són importants o són una cosa menor, i a més a més, l’estereotip que és una generació fràgil pot portar a l’ocultació de les seves problemàtiques de salut mental, per la por de ser etiquetats com a dèbils i incapaços, l’amenaça de complir amb la idea que es té del jovent. En qualsevol dels dos casos, el resultat és un augment de la pressió pels i les joves que pot desembocar en el fet de no demanar ajuda, que des d’Obertament fa anys que reivindiquem que és el primer pas per poder recuperar-nos; poder parlar-ne sense tabús d’allò que ens passa.

Cal donar-li la volta al concepte de generació de cristall, a l’afirmació que ara ens afecta més la salut mental, com més aviat té a veure amb el fet que abans se n'ocultava encara més, i costés el que costés, a causa de l’estigma envers aquesta. És necessari posar en valor que cada vegada més, les noves generacions són capaces de reconèixer i donar el seu lloc a la salut mental, mentre que les generacions anteriors sembla que fan per inhibir i contenir aquest canvi de paradigma envers la salut mental que abandera i lidera la joventut. I aquesta incomoditat i reacció defensiva amb l’expressió cada vegada més normalitzada i naturalitzada de la salut mental també té les seves arrels en l’estigma.

Des d’Obertament tenim clar que el malestar del jovent és important; és per això que fa un parell d’anys vam llençar una campanya que donava veu i altaveu a aquesta generació, a les seves emocions i als seus malestars i que portava com a lema No és culpa meva.

A més a més, des de fa anys oferim als centres de secundària recursos a través del nostre projecte educatiu perquè les aules esdevinguin espais de visibilització i confiança envers la salut mental. Per posar-ne un exemple, a la matèria d’anglès es treballa un vídeo sobre el retorn d’un alumne després d’una absència per un problema de salut mental, o a llengua catalana i literatura s’aborda el discurs a partir d’un text que parla sobre la salut mental de la població jove. Perquè és donant cabuda i reconeixement als problemes i inquietuds del jovent que aquests i aquestes poden veure que no estan sols i soles, que existeixen persones amb les mateixes angoixes i situacions que ells i elles, i que no són “bitxos raros”.

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Per una investigació amb ànima

I és que sí, generació de cristall, però no precisament per la debilitat i la fragilitat, que de forma despectiva i condescendent s’associa a l’actual joventut a través d’aquesta etiqueta. Sinó per la seva transparència a l’hora d’expressar les seves emocions, que hauria de ser el mirall on ens hauríem de poder reflectir la resta de la societat per poder parlar-ne més obertament de la nostra salut mental, de la nostra pròpia vulnerabilitat.

Irene Alabau Estellés. Responsable de Salut Mental i Estigma a l'Àmbit Educatiu d'Obertament.