L'impacte emocional dels processos migratoriis: entre el dol i la resiliència

El fenomen migratori és tan antic com la humanitat mateixa, però actualment, les seves implicacions emocionals i psicològiques adquireixen dimensions especialment complexes. En un context en què la discriminació racial i la xenofòbia continuen sent la principal causa d'exclusió en ciutats com Barcelona, on segons l'Observatori de les Discriminacions, aquestes pràctiques han anat augmentant des de 2018, és essencial entendre com aquestes experiències afecten les persones migrants a un nivell profund. Més enllà de les xifres, darrere de cada procés migratori hi ha històries de resiliència, dol i superació. 

Zenaida Reyes, artterapeuta i activista migrant que col·labora amb la Xarxa Sense Gravetat, va arribar a Espanya des d'El Salvador fa deu anys. El seu relat il·lustra una realitat compartida per milers de persones que busquen una vida millor, però es troben amb un sistema hostil i una profunda solitud. “Vaig arribar amb divuitvuit anys, amb una idea molt idealitzada del que seria la meva vida aquí. Però em vaig trobar amb un lloc ple d'hostilitat i amb poques xarxes de suport. El procés burocràtic era esgotador, em vaig passar anys renovant permisos d'estudi sense garanties”, explica Reyes. 

Aquesta sensació d'estar sempre al límit de l'expulsió no només impacta la vida administrativa dels migrants, sinó que afecta la seva salut mental. La síndrome d'Ulisses, descrita pel psiquiatre Joseba Achotegui el 2002, aborda aquesta problemàtica des d'una perspectiva de salut mental. Aquesta síndrome, caracteritzada per un estrès migratori extrem, no és un trastorn mental, sinó un procés de patiment i dol molt particular. Com assenyala Achotegui, “és el patiment que no hem de medicalitzar, és com la canya que es doblega al vent, però no es trenca”. 

Segons Achotegui, aquest quadre emocional es manifesta en set dols principals: la pèrdua de la família, la llengua, la cultura, la terra, l'estatus social, el grup de pertinença i l'exposició als riscos físics. Aquests factors, sumats a la solitud i la por, creen un ambient d'indefensió que perpetua el dolor de les persones migrants. Malgrat això, moltes d'elles troben formes de resistir. Reyes, per exemple, va trobar en l'art una via per canalitzar el seu dolor. “Fer fotografia i vídeo em va permetre posar en paraules el que vivia. I també va ser clau poder connectar amb altres persones que estaven passant pel mateix”. 

La narrativa al voltant de la migració s'ha anat enfosquint encara més amb l'auge de l'extrema dreta a Europa. La victòria del FPÖ a Àustria i l'ascens d'Alternativa per Alemanya a Turíngia són només exemples d'un discurs xenòfob cada vegada més normalitzat. En paraules de Reyes, “els discursos d'odi cap a les persones migrants s'han convertit en una estratègia política per desviar l'atenció dels veritables problemes estructurals que afecten tothom. Però ja no és només per desconeixement, sinó un cínic recurs de poder”. Aquest context ha portat a una revitalització dels moviments migrants, que han començat a ocupar espais clau en la lluita per la justícia social. “Ens estem posant al centre de la conversa, no marxarem. Som aquí”, afirma Reyes. 

El procés de dol

Notícies relacionades

Lideratge, la clau de la salut mental a la feina

Presons i salut mental: no "tancar", restaurar i humanitzar

El dol migratori, tal com el defineix Achotegui, és un dol parcial i recurrent que pot durar tota la vida del migrant. A diferència d'altres tipus de dol, aquest no és per una pèrdua total, sinó per una separació que mai es tanca del tot. La resiliència de les persones migrants és, en molts casos, extraordinària, però no hauria de ser necessària. Reyes subratlla la importància de les xarxes comunitàries i de suport per enfrontar aquests processos: “Són els vincles que creem amb altres persones migrants els que realment ens acompanyen en el procés de dol, més que qualsevol taller o sessió de teràpia”. 

Com diu el Achotegui, “la migració ha existit des dels orígens de la humanitat, i no pararà”. Però és la nostra responsabilitat col·lectiva decidir si respondrem amb empatia o amb rebuig. Mentre el discurs xenòfob creix, també ho fa la resistència i la solidaritat entre comunitats migrants. Com comenta Zenaida Reyes, encara queda molt per fer per assegurar que el dolor d'aquestes persones no sigui invisibilitzat ni trivialitzat, i que les societats d'acollida s'esforcin més a entendre, acollir i donar suport.