Dones adictes al joc: el doble estigma

L'addicció al joc és un fenomen que, tot i afectar tant homes com dones, presenta diferències notables tant en les seves causes com en els símptomes i l’impacte sobre la vida diària segons el gènere. Les dones no només es veuen afectades per la dependència al joc, sinó que també han de fer front a un estigma social més intens, arrelat en una societat patriarcal que històricament ha associat el joc amb els homes.

Segons l'enquesta EDADES de 2022, la prevalença de possible joc problemàtic és del 2,4% entre els homes d'entre 15 i 64 anys, mentre que en les dones es redueix fins al 0,9%. Tot i que les xifres mostren una menor prevalença entre les dones, la realitat que aquestes viuen és molt més complexa. Segons la doctora Susana Jiménez-Murcia, directora del Programa d’Addiccions Comportamentals de l'Hospital Universitari de Bellvitge, les dones sovint arriben al tractament en estadis més avançats de la malaltia i amb un gran bagatge de vergonya i culpa, fet que dificulta el procés de recuperació.

 

Una experiència invisibilitzada

Núria Galobardes, una dona que ha viscut l'addicció al joc, explica com aquesta experiència pot ser doblement dolorosa per a les dones. “És una malaltia invisible”, afirma, destacant com, a diferència d'altres addiccions, la ludopatia no és fàcilment reconeixible pels altres. Aquest desconeixement generalitzat contribueix al fet que moltes dones no rebin el suport adequat, ni de la seva família ni del seu entorn més proper.

En iniciar el seu tractament, la Núria es va trobar amb un escenari aclaparador: “Era l'única dona en teràpia de grup. Tots eren homes.” Aquesta realitat va augmentar la seva sensació d'aïllament, ja que, a més d'enfrontar-se al trastorn, es va haver de veure envoltada de patrons socials que no coincidien amb la seva experiència. A més a més, explica com l'estigma de ser una dona amb una addicció al joc va ser encara més pesant: “Quan dic que tinc un problema amb el joc online, tothom es queda molt parat.”

 

Diferències de gènere en l'addicció al joc

Un dels aspectes més rellevants que destaca la doctora Jiménez-Murcia és que les dones i els homes tendeixen a desenvolupar el trastorn de manera diferent. En els homes, l'addicció sol aparèixer durant la joventut, amb una progressió més lenta, mentre que les dones solen començar a jugar més tard, sovint a partir dels trenta-cinc anys, i desenvolupen el trastorn de forma molt més ràpida. Això, conegut com a “efecte telescòpic”, fa que les dones passin en qüestió de mesos de tenir un comportament de joc moderat a patir un trastorn greu, especialment en el cas del joc en línia.

Un altre factor diferencial és la motivació darrere del joc. Mentre que els homes solen buscar l'adrenalina o la competitivitat; les dones, com explica Galobardes, utilitzen el joc com a forma d'evadir-se dels seus problemes emocionals o de la solitud. Així, els jocs preferits per les dones solen ser aquells de pur atzar, com el bingo o les escurabutxaques, en contrast amb els homes, que sovint opten per les apostes esportives o el pòquer.

 

Patologia dual i l'impacte emocional

Un dels reptes més grans en el tractament de l'addicció al joc és el fenomen de la patologia dual, on l'addicció es combina amb altres trastorns mentals. En el cas de les dones, sovint es relaciona amb la depressió o l'ansietat, mentre que en els homes és més freqüent l'associació amb el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) o trastorns de la impulsivitat.

La Núria va viure també aquesta comorbiditat, explicant com el seu trastorn del joc es va combinar amb altres problemes de salut mental que van sorgir al llarg del seu procés. Això fa que el tractament hagi de ser integral, incloent-hi components biològics, psicològics i socials. La doctora Jiménez-Murcia remarca la necessitat d'un abordatge multidisciplinari que no només tracti l'addicció en si, sinó també els factors emocionals que l'acompanyen.

 

El camí cap a la recuperació

El procés de recuperació no és fàcil, i sovint està marcat per recaigudes. Núria Galobardes destaca com la culpabilitat és un sentiment omnipresent en les persones que pateixen una addicció, i encara més quan la societat et jutja pel fet de ser dona. “Si pel meu fill no vaig poder parar, em sentia prou culpable”, diu. Aquest pes de la culpabilitat, en comptes d'ajudar, sovint empitjora la situació, alimentant l'addicció com una via d'escapament.

Tot i les dificultats, la Núria ha aconseguit mantenir una estabilitat després d'anys de lluita, gràcies al suport terapèutic i familiar, i al fet d'haver trobat un entorn on pot parlar obertament sobre la seva experiència. “La meva vida ha canviat”, afirma, tot i que continua alertant sobre la necessitat de mantenir el seguiment per evitar recaigudes.

 

Un futur d'esperança

L'experiència de Núria és un testimoni d'esperança per a altres dones que es trobin en situacions similars. Insisteix a qui estigui passant per una situació similar que demani ajuda: “ho pots fer en solitari, al principi. Jo tinc clar que costa i hi ha molta vergonya per mig, però com que costa, fes-ho tu sola”. “Exacte, ja els anirem afegint, ja vindran”, afegeix la doctora Jiménez-Murcia i explica que a Catalunya, existeixen onze unitats públiques especialitzades en el tractament de les addiccions comportamentals, que ofereixen un suport clau per a les persones que lluiten contra aquest trastorn.

 

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Per una investigació amb ànima

NECESSITES AJUDA? Troba més informació a https://www.jugarbien.es/