La luxació d'espatlla és la més freqüent

Les luxacions són lesions especialment freqüents, sobretot a les espatlles. «Són les que més atenem a urgències», explica Marc Aguilar, del servei de traumatologia de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Es produeixen quan dos ossos que estan ancorats entre ells, de manera que generen una articulació, deixen d'estar-ho. En el cas de l'espatlla, aquest contacte es produeix entre el cap de l'húmer i la cavitat glenoïdal.

El problema és que aquests dos ossos no són gaire compatibles. D'aquí ve que la seva descol·locació sigui relativament fàcil. «Al tenir el cap de l'húmer una forma circular, i la cavitat glenoïdal una superfície molt plana, és fàcil que amb un moviment se surti del lloc», explica el traumatòleg. La facilitat no és la mateixa per a tothom. «En pacients joves són causades sobretot per impactes de més o menys alta energia, com la caiguda d'una bicicleta o d'una moto. També quan es produeix des de la seva pròpia altura: gent que està fent verticals i de cop i volta cau», diu el doctor. En persones més grans es provoca per impactes de menys intensitat.

ANTERIORS I POSTERIORS/ Les luxacions d'espatlla es classifiquen en anteriors, quan el cap de l'húmer se'n va cap endavant, o posteriors, quan se'n va cap enrere. «El més comú és que sigui anterior, perquè els músculs que estiren cap endavant tenen més força», explica el traumatòleg.

Les anteriors no només són més freqüents. També són les més fàcils de tractar. «És relativament senzill reduir-la i col·locar-la al seu lloc», explica el traumatòleg. En la gran majoria d'aquest tipus de desencaixament es pot reduir de manera tancada, és a dir, sense intervenció quirúrgica.

En canvi, en una de posterior és molt habitual que es necessiti anestesiar el pacient. «El problema amb el diagnòstic d'aquest tipus de luxació és que no fa tant de mal. Encara que pot causar una mica d'impotència funcional, la deformitat no és clara», expressa Aguilar.

FORMA D'ACTUAR / «Quan ens porten un pacient amb l'espatlla luxada, si tot va de manera normal, se li diagnosticarà, se li recol·locarà de manera tancada i sense anestèsia, i en un parell d'hores podrà anar cap a casa», explica Aguilar. Si no es pot reduir de manera tancada, s'anestesia el pacient.

Poques vegades les luxacions van associades a altres lesions greus, encara que pot passar. «La lesió no és només en l'estructura òssia. També esquinça altres altres estructures, com els tendons, que per si soles curen en un període de tres setmanes». El problema és que a vegades poden arrossegar estructures amb elles molt importants, com nervis o vasos arterials.

Notícies relacionades

Entrenar la ment en temps d’IA: claus per a un ús conscient i saludable

Investigats per «administració deslleial» els marmessors de la fortuna de Pere Mir, entre ells l’oncòleg Josep Tabernero

«Pot passar que generi una lesió arterial, o neurològica, pels nervis que passen al voltant de l'espatlla, i que necessitin algun tractament extra que no sigui simplement la reducció de la luxació», afirma. «Per això sempre convé, abans de la reducció, comprovar que aquestes estructures vascular nervioses estan funcionant». Segons explica el doctor, l'exploració s'ha de fer abans de col·locar l'espatlla i també després. «Pot passar que una artèria que estava bé després de col·locar-la es generi un problema vascular», explica.

Si la luxació és normal, on només hi ha associades lesions tendinoses i lligamentoses, però no neurològiques o vasculars, «simplement s'immobilitza l'espatlla una mitjana de tres setmanes perquè les estructures del voltant es curin. Després, caldrà fer un tractament de fisioteràpia perquè aquestes estructures s'enforteixin.