Francisco Luzón: "Els diners són com els fems, només tenen valor si s'escampen"

Francisco Luzón (El Cañavate, Conca, 1948) va ser un dels pesos pesants de la banca espanyola. Un dels homes més poderosos del país. El seu currículum fa venir vertigen: president del Banc Exterior d’Espanya i d’Argentaria, número dos del Santander amb Emilio Botín, impulsor de la mateixa entitat en terres llatinoamericanes... I ara, malalt d’esclerosi lateral amiotròfica, la malaltia popularment coneguda com a ELA. Totes les seves respostes en l’entrevista les reprodueix un altaveu connectat per 'bluetooth' a una aplicació per a telèfon mòbil.

–¿La seva filosofia de vida ha canviat des que li van diagnosticar ELA?

–Sóc el mateix de sempre però amb una altra visió. La malaltia ha sigut el detonant d’una reflexió profunda sobre mi mateix i sobre la vida. Vull ser com he sigut fins ara, amb la meva personalitat i caràcter, i no el que la malaltia faci de mi.

–Però el ritme de vida deu ser diferent. 

–Quan em van diagnosticar ELA  vaig donar moltes voltes a què havia de fer i a què no havia de fer. Vaig decidir seguir sent jo mateix, em resisteixo a ser una persona inactiva. Que et diagnostiquin ELA implica la suma d’una por i un dolor profund intern; una temptació de negar-se en la foscor.

–Vostè, en canvi, no es rendeix, ¿els amics l’acompanyen? 

–Alguns. La malaltia fa por fins i tot als amics. És realment molt dura per a tothom i respecto que alguns s’estimin més no ser a prop meu, perquè els fa mal. Tot i així, estic content pels que estan amb mi. [Després d’anys], em sorprèn gratament que molts hagin tornat amb mi.

–¿Fins i tot l’acompanyen al Santiago Bernabéu per veure els partits? 

–Sí. ¿I saps com em diuen? Aita. Des que la meva filla era petita la portava a veure els partits del Reial Madrid i com que pare en basc és aita, doncs tots els abonats que s’asseuen al meu voltant també em diuen així.

–Ara que ja no pot celebrar els gols de viva veu, ¿com ho fa?

–Em fan abraçades. Les emocions les expresso amb cançons. [De sobte sona l’himne commemoratiu del Reial Madrid per la seva desena Copa d’Europa mentre somriu].

–¿Sempre ha sigut un melòman? 

–I amant de les havaneres [apunta la seva dona, que l’acompanya]. Com passa en el cas del futbol, amb l’ELA també ens hem d’unir per ser més forts i guanyar d’aquesta manera la nostra Champions particular. Les lluites disperses no serveixen absolutament de res, som pocs i escampats; jo el que vull és unir el mig milió de malalts per millorar la seva qualitat i dignitat de vida.

–D’aquí ve la Fundació Luzón. 

–Aquesta proposta està sent molt ben rebuda i ja hi ha tres països de Llatinoamèrica que volen posar-la en marxa. Si bé primer volem desenvolupar-la a Espanya, la medicina és universal. La investigació ha de ser global i per això pujaré al carro de deu centres internacionals de referència.

–Dels 65 milions d’euros que va rebre de jubilació, n’hi van quedar 32 de nets. ¿Quants en dedicarà a la fundació?

–Hi posarà prou diners perquè la fundació funcioni durant els primers quatre o cinc anys de vida [respon la seva dona]. La fundació no serà patrimonial, sinó que s’encara cap a la gestió. Volem aconseguir una atenció clínica assistencial de suport als malalts i a les seves famílies; coordinar les diferents institucions sanitàries; relacionar les associacions de pacients i coordinar el mapa d’investigació a Espanya per evitar duplicitats.

–¿I avui què faran per aconseguir-ho? 

–Tenim una agenda bastant atapeïda amb visites a l’Hospital de Bellvitge i reunions amb els comitès d’investigació.

–¿No vol descansar? [La seva dona contesta per ell] 

–No… no vol descansar… aquesta mateixa nit hem llegit que hi ha un concert de Michael Nyman al Palau de la Música i la veritat és que a tots dos ens agrada molt, però qualsevol l’hi proposa… Té una hiperactivitat permanent.

–Per cert, ¿quant de temps fa que estan casats? 

–Ja fa sis anys, tres d’ells amb l’esclerosi lateral amiotròfica [continua la seva dona]. Però ell manté tota la seva tenacitat i la seva entrega. Els signes de la malaltia només s’han evidenciat ara. Sí que és cert que a poc a poc va anar perdent la veu i que des de fa un any parla a través de l’aplicació per al mòbil i l’altaveu. Però té un avantatge: tot queda registrat [diu ell per l’'app' mentre es parteix de riure].

Notícies relacionades

La detecció precoç de la diabetis tipus 1, clau per canviar vides

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Al finalitzar l’entrevista es fon en una abraçada amb tothom, i l’última cosa que reprodueix el seu fred altaveu com a comiat és… 

–«Els diners són com els fems, només tenen valor si s’escampen».